Som davant d’una de les pel·lícules de cinema espiritual més importants dels darrers anys. El «silenci» de rigor abans d’una estrena ha generat una expectativa de crítica i públic que no defrauda. Als més allunyats de la fe els resultarà una pel·lícula estranya, inquietant i, amb probabilitat, incòmodament confessant. Als creients que esperen una pel·lícula de vida de sants missioners i màrtirs, els resultarà decebedora per ambigua i per manca de llum encegadora, d’una conversió espectacular. Però al qui vulgui pensar i creure, potser el submergirà en un silenci habitat.
Silencio dura dues hores i quaranta minuts. Es tracta d’una peregrinació espiritual que segueix fidelment la novel·la. El director està molt més preocupat per transmetre l’experiència espiritual que per crear una atmosfera afectiva per a la narració fílmica, cosa que exigeix a l’espectador endinsar-se entre les boires i el fang del drama humà al qual Déu assisteix aparentment silenciós.
La factura fílmica és excepcional. La representació del Japó medieval amb les seves boires entre la nit i la fe, el fang de la pobresa d’una societat injusta i violenta, el mar fosc que amenaça com el poder despòtic. El que és fètid no fa pudor, però se sent. La seqüència magistral de la tortura i mort dels camperols cristians, crucificats a la riba del mar que els ofega i assassina, és d’una contenció estètica que permet que la pell s’erici.
No és casualitat que en temps de densificació del dolor dels pobres, de forta secularització silenciosa de déus, de renovada persecució fonamentalista dels diferents, l’actualitat de Silencio ens resulti inquietant. Scorsese s’ha sabut sumar a la potència de l’obra d’Endô per realitzar una meditació espiritual sobre el rostre de Déu present en Jesucrist. Des d’aquest rostre es verifica tota mediació humana que abans que salvar necessita ser salvada.
Shûsaku Endô i la seva novel·la sobre la persecució dels cristians
El 1966, Endô, el millor novellista catòlic del Japó, va publicar la seva obra Silencio. Va ser un èxit enorme i el cristianisme al Japó, amb poc més d’un milió de fidels, va esdevenir motiu de debat i discussió. Dos milions d’exemplars venuts, diferents premis i la traducció a totes les llengües de gran difusió van fer del text l’obra més reconeguda d’aquest autor.
Endô, influït per la cultura dels grans escriptors catòlics francesos Mauriac, Claudel i Bernanos, escriu des d’un compromís cristià alhora que des de la intersecció de la identitat cultural japonesa i les influències d’Occident. La seva novel·la sobre la inculturació del cristianisme al Japó llargament medieval adquireix una nova actualitat en el temps de la secularització i en un moment del món on la persecució dels cristians s’accentua.
El contrast dels dos protagonistes, el pare Sebastián Rodrigo i el cristià Kichijiro, una mena de Judes japonès, representa el contrapunt de dos mons: Orient i Occident. El missioner jesuïta arriba amb el seu company Francisco Garpe cercant el pare Ferreira, el seu antic mestre i formador, de qui corre el rumor que ha apostatat. El seu desembarcament clandestí des de Macau, on coneix el Kichijiro borratxo i encantat, fins a les illes de la zona de Nagasaki, el porta a posar-se en contacte amb els grups de camperols cristians ocults. Allí coneix la seva fe i el seu paper de missioner es desplega en una barreja de fidelitat a Jesús, servei a aquells cristians pobres i perseguits juntament amb una certa i sospitosa arrogància.