«Les tasques d’atenció continuen sent “cosa de dones”? Tenen reconeixement econòmic? Com traduir aquesta expressió a nivell social? I en l’Església?» Aquestes qüestions emergien en el manifest del Dia de la Dona Treballadora, del 8 de març passat, elaborat per la Pastoral Obrera de Catalunya. Propera una nova celebració d’aquesta diada, la situació poc ha variat: la darrera enquesta de l’Institut Nacional d’Estadística registra que les dones dediquen dues hores més al dia de mitjana a la llar i a la família que els homes, un temps que va en detriment de l’oci i de la vida social.
Podem inferir que el model patriarcal i la divisió sexual del treball que assigna als homes el treball productiu i a les dones el reproductiu continuen ben assentats: «És la manera predominant d’organitzar el treball. La definició és que hi ha una disposició ètica en les dones cap a tenir cura, i en els homes cap a la previsió i la protecció», argumenta la professora jubilada de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Maria Jesús Izquierdo.
Ara bé, l’entrada generalitzada de la dona al mercat de treball, l’envelliment progressiu de la població i els efectes privatitzadors i de les retallades sobre l’estat del benestar estan tensionant encara més el model actual de l’atenció per la sobrecàrrega i l’increment de responsabilitats sobre les dones: «L’organització tradicional de la cura és del tot insostenible. En la mesura que les dones volen tenir un estatus de ciutadanes ja no estan en disposició tan fàcilment de tenir cura de la gent addicionalment», sosté Izquierdo.
El mite de l’ésser autònom
Al Quadern de Cristianisme i Justícia Compassió, cura i misericòrdia la teòloga Lucía Ramón parla de la idea de «cuidadania»: «El concepte tradicional de ciutadania ha insistit molt en el valor de l’autonomia del subjecte, en la seva independència, des d’una perspectiva molt individualista. Aquesta concepció de la ciutadania invisibilitza el treball de les cures, les desvaloritza i, a més, falseja el que som: éssers que cuiden i que necessiten cuidar-se i ser cuidats, persones interdependents.»
Davant del nul valor que el mercat atorga a les cures, l’economia de les cures proposa situar al centre el benestar —en definitiva, la vida— en comptes del benefici econòmic. Aquest discurs té l’origen en l’economia feminista i vol recuperar aquesta dimensió invisibilitzada d’una economia que no té cap pes específic al PIB alhora que promoure una redistribució de les feines, del temps i dels recursos. «És molt important ser realista i acceptar l’entorn en què vivim en el qual malauradament “todo necio confunde valor y precio.” Per tant, els discursos que per donar valor a les cures comencen a parlar de preus em semblen molt oportuns i raonables. Ara bé, tampoc no vull que es valorin les coses només pel seu preu. Hi ha cures que no tenen preu», defensa la professora de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, Begoña Román.
La revolució de les atencions
La discussió sobre com plantejar els permisos de maternitat i paternitat, els horaris laborals, el fet que el 42% de les dones rebutgin llocs directius perquè se’ls fa difícil combinar les atencions amb l’activitat laboral… són símptomes que alguna cosa no funciona. Com a alternativa, diverses autores com Ramón proposen la «revolució de les cures»: «Les feines de les atencions, quan repartim entre tots i totes les càrregues i les responsabilitats, ens humanitzen i ens ofereixen un sentit de la realitat i dels nostres límits molt saludable. Són indispensables i insubstituïbles per a una societat sana i sostenible i per a una vida digna. Hem de posar límits als mercats, i el límit fonamental és la dignitat humana. No es tracta d’una utopia, sinó d’una urgència i una necessitat. Encara que això no vol dir que sigui fàcil, cal pensar, imaginar noves fórmules, crear, resistir a la tirania dels diners i de l’acumulació de capital, organitzar-nos d’una altra manera tant personalment com col·lectivament, trencar inèrcies…»
Teologies ecofeministes, la prova del nou
La teòloga Lucía Ramón fa notar que, en el decurs de la història, sovint la religió ha legitimat els discursos patriarcals que justifiquen l’explotació de la dona i de la Terra i constata que «la majoria de pobres del món són dones i creients.» «Fins ara hem parlat de la pobresa sense tenir en compte el gènere, com afecta la pobresa a la vida de les dones, als seus cossos, la seva salut integral, a la seva relació amb la família i la comunitat… Amb aquesta perspectiva podrem entendre millor què és la pobresa, quines són les seves causes i conseqüències i com combatre-la.»
En paral·lel, Lucía Ramón reivindica la necessitat de la perspectiva ecològica. En aquest sentit, les teologies ecofeministes plantegen «que hem de posar a prova tots els nostres discursos, propostes, solucions, avaluant-ne les conseqüències reals en la vida de les dones concretes i de la Terra, per decidir si són acceptables o no», afirma.
Noves maneres de mesurar el temps: el temps donat
«Les enquestes d’ús de temps són els instruments que permeten quantificar el treball domèstic i les atencions», explica la sociòloga i professora de la Universitat del País Basc, Matxalen Legarreta. Ara bé, aporten només una «mirada lineal perquè mesuren el que es fa en un dia de mitjana», continua. Legarreta anota les limitacions d’aquestes enquestes —sovint el treball domèstic i el de les cures se solapen— i el fet que no recullen la part qualitativa: «A banda de les ocupacions, també hi ha altres aspectes que no són tan fàcils de quantificar ni d’identificar, com la preocupació, la responsabilitat, l’afecte que es mobilitza o els afectes que es creen en les relacions al voltant d’aquestes activitats.»
La teoria clàssica del do, de l’antropòleg Marcel Mauss, ha permès a Legarreta referir-se al temps de treball domèstic i de les cures d’una forma més àmplia a com ho fan les enquestes: «En el temps donat el do és allò que es dona, es rep o es retorna, perquè el do implica una relació de reciprocitat i és circular. El temps també és un factor indispensable perquè es pugui dur a terme la relació i així tancar el cercle. Això es veu fàcilment quan entenem el temps des del cicle vital: quan soc petita em cuiden, quan soc adulta tinc cura dels meus fills i em faig càrrec dels meus pares que havien cuidat de mi, i espero que quan em faci gran els meus fills tinguin cura de mi.»
