El bisbe Sebastià Taltavull, en la sevaqualitat d’administrador apostòlic de Mallorca, ha fet un nou gest evangèlic ivalent: convocar a una trobada els sacerdots secularitzats de la seva diòcesi. Mésd’una trentena van respondre a la convocatòria. Un d’ells, Pere BarcelóPuigpunyet, de vuitanta-set anys, escrivia així al Diari de Mallorca (27/04/2017):«Ahir, dins un convent de germanes religioses mallorquines, vàrem ser acollitsi fent-nos comensals, ens comunicàrem les nostres biografies i íntimesvivències i vos, Sebastià, com a pare de tots els diocesans, que sabíeu denosaltres, però no ens coneixíeu encara, pacientment (…) escoltàreu, anotàreui combregàrem junts de les paraules sortides dels cors oberts, per confirmar-nosentre tots, que no som ni uns renegats, ni uns fills pròdigs de l’Esglésiamallorquina, sinó uns sacerdots que en un altre estat civil (el de casats) estandisposats a servir de testimonis de Jesús des de l’amor.» Un altre prevere, moltemocionat, va agrair al bisbe que el mirés als ulls en franca actitudd’acolliment.
No és un gest aïllat. A finals de l’any passat,Francesc en un barri de la perifèria de Roma es va reunir amb set famíliesformades per joves que en el decurs dels darrers anys han abandonat elsacerdoci. El Papa va dir després a la sala de premsa vaticana que havia volgutoferir un gest de proximitat i d’afecte envers aquests joves que van prendreuna decisió que sovint els seus germans sacerdots i famílies no comparteixen.
Entre nosaltres, el bisbe Joan Carrera vacultivar també l’amistat amb companys seus de promoció secularitzats. MossènJosep Maria Galbany, que fou vicari episcopal de Barcelona, els convocava alsdinars de sacerdots de la seva zona. I avui molts sacerdots mantenen encara unasincera amistat amb companys secularitzats.
Certament, hi ha una gran diversitat desituacions entre els capellans que han abandonat el ministeri, però lacomunitat eclesial ha de saber agrair a aquells que donaren uns anys de la sevavida a servir l’Església en un ministeri ordenat i després, per diversos motius,van deixar d’exercir-lo. Encara més, a les comunitats cristianes hem de donarexemple que cada persona ha de ser valorada per allò que és i no tant pelservei que presta. No fos que repetint tantes vegades la paraula misericòrdia, ensdescuidéssim d’exercir-la envers aquells germans nostres que han servit —i enalguns casos encara serveixen— les nostres comunitats. Des de la seva novasituació, poden continuar (si així ho volen) servint i oferint els seus dons al’Església i al món.
