Els fets s’han vist desbordats. S’ha generat una gran polèmica al voltant d’un text del bisbe de Solsona contingut en una glossa dominical. Els mitjans de comunicació se n’han fet ressò i han incrementat la potència de l’allau. Quan vaig sentir per primera vegada la notícia a la ràdio, vaig posar en marxa el meu comportament habitual en aquests casos: suspendre la meva valoració fins que no el pogués llegir personalment. Fer-ho d’una altra manera implicaria convertir-me en una corretja de transmissió d’alguna cosa que desconec i que podria ser falsa. Tres consideracions.
Primera, anar a les fonts de la notícia. No sempre és possible, però en aquest cas és molt fàcil. N’hi ha prou d’anar a internet per poder llegir el Full diocesà del bisbat de Solsona núm. 3.681, any 71, corresponent al 21 de maig del 2017. En aquesta glossa, el bisbe Novell inicia el comentari del capítol V de l’exhortació apostòlica postsinodal Amoris laetitia del papa Francesc. Cal llegir-la sencera per situar els fragments. El text de la polèmica comprèn 42 paraules: «Jo em pregunto si el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de força nois adolescents no serà deguda a que “en la cultura occidental, la figura del pare estaria simbòlicament absent, desviada, esvaïda. Fins i tot la virilitat semblaria qüestionada?”» La frase posada entre cometes correspon a Amoris laetitia, núm. 176. Ni utilitza la paraula homosexualitat ni formula una afirmació. La seva frase és una interrogativa indirecta, que es reforça amb un signe d’interrogació. No és el mateix una pregunta que una declaració. Molts mitjans han obviat que es tractava d’una pregunta.
Segona, condemnar les preguntes consolida la intransigència. No crec que sigui beneficiós sancionar les preguntes, però sí que resulta interessant i il·lustratiu conèixer les respostes que se’ls donen en qualsevol dels sentits. Cada vegada hi ha més temes tabú en la societat. Hem lluitat contra els tabús del passat i en comptes d’obrir espais de llibertat construïm noves llistes de temes prohibits. En la glossa no hi ha insult sinó reflexió, que uns compartiran i altres no. Només dubtar del que és «políticament correcte» genera bloqueig i persecució per determinats col·lectius. Sempre hi ha guardians de l’ortodòxia, en els camps més variats de l’activitat humana. Molts, en aquest nou estat de coses, es refugien en el silenci per evitar-se complicacions.
Tercera, el cabal emocional i la voràgine mediàtica. Quan abandonem l’àmbit de la raó i entrem de ple en el terreny emocional, el diàleg resulta gairebé impossible. Substituïm la paraula pel sentiment i per la testosterona. La hipersensibilitat converteix el mínim detall en una bomba incendiària. Michel Lacroix fa un diagnòstic precís al seu llibre El culto a la emoción: «No hi ha cap sector de la vida col·lectiva contemporània que no estigui contagiat pel signe de l’emoció.» «La manipulació així resulta més fàcil i es converteix en un caldo de cultiu magnífic per a la postveritat. N’hi ha prou de recordar que l’opinió pública té raó quan la tenen els que la fabriquen.»