La gran filòsofa i assagista María Zambrano (Màlaga, 1904 – Madrid, 1991) parlava amb encert de raó auroral. Es referia a la necessitat de recuperar una nova raonabilitat, d’una raó no imperial com el sol de migdia, abassegador, que tot ho vol il·luminar, sinó com la raó de l’albada, on conviuen les llums i les ombres (certeses i misteri), en definitiva una raó instrumental al servei de la vida. Una reflexió oportuna per al moment actual, quan havent caigut la raó de la peanya on estava instal·lada des de la Il·lustració, han emergit tota mena d’irracionalismes.
En pocs anys hem passat d’un racionalisme totalitari, quan la raó era omnipresent, a un irracionalisme vacu. Moltes persones, menades sens dubte per un sincer desig de sentit, han buscat refugi en corrents d’espiritualitat o pseudoespiritualitat aliens a la pròpia cultura, si no disgregadors. En aquest número de Catalunya Cristiana, el nostre redactor Joan Piñol s’aproxima a la llum del Magisteri. En el fons d’aquests capteniments hi ha el que Francesc a l’Alegria de l’Evangeli anomena «neopelagianisme autoreferencial i prometeic» (EG, 94). El Bisbe de Roma es refereix a aquells que només confien en les seves pròpies forces i se senten superior a d’altres.
Deia el cardenal Ratzinger que tot error conté un nucli de veritat i quant més gran és l’error més gran és el nucli de veritat que conté. L’emergència d’aquests corrents doncs no ha de ser vista tant com una amenaça per la fe sinó com una oportunitat per a l’evangelització, perquè en el fons hi ha una reacció al racionalisme i al positivisme extrems.
En el darrer número de Catalunya Cristiana, el nou prior de la Cartoixa, el P. Josep Maria Canals, explicava que “la vocació solitària dels cartoixans va molt acompanyada de la paraula solidaritat, ens sentim solidaris del món, de la humanitat i de l’Església”, deia. Vet aquí un bon test per saber si la participació en un determinat corrent d’espiritualitat o “tècnica” de contemplació ens porta a l’alienació o al compromís. Cal ser contemplatius de realitats, perquè la veritable pregària contemplativa remet a l’amor al proïsme.
Amb tot hem de recordar que l’obra de María Zambrano no fou reconeguda fins al darrer quart del segle XX, després d’un llarg exili. La recuperació de la raó instrumental en diàleg amb una espiritualitat encarnada i sòlida, requereix acompanyar les persones amb un exquisit respecte i amb uns processos de discerniment que sovint són llargs. Per això calen agents pastorals ben formats, amb una vida interior rica, calen mestres de pregària encarnada.
