El Primer Pla d’aquesta setmana, elaborat perCarme Munté, parteix d’una notícia que ha preocupat molts i que ha encèsalgunes alarmes: el fet que el 3 de maig passat el grup parlamentari socialistadel Congrés de Diputats d’Espanya —arran d’una proposta de part del Parlamentcatalà— presentés una Proposició de Llei Orgànica de regulació de l’eutanàsia.I que quatre dies després fos acceptada a tràmit per al seu debat i posteriorvotació. Tot i que la mort és una realitat humana i que tots sabem que ens arribaràalgun dia, encara és un tabú que la nostra societat occidental mira d’ometre enles converses i en l’àmbit públic. Els metges solen ser clars a l’hora deparlar amb un pacient i els seus familiars sobre el diagnòstic d’una malaltiagreu i sobre la imminència o no del final. Paral·lelament, però, la mort haperdut rellevància social i en el nostre context passa cada vegada amb mésrapidesa: hospital o clínica, dipòsit, tanatori, vetlla (o no), cerimònia iinhumació o incineració. No obstant això, a tothom preocupa la pròpia mort iparticularment la mort dels éssers estimats. I més encara que la mort, el quede debò amoïna és el patiment. Així, són freqüents les frases: «Quan em veieuaixí, no em deixeu patir», «doctor, sobretot que no pateixi», «la mort nom’espanta, però el patiment, sí». La Dra. Maria Pilar Núñez Cubero, experta enbioètica, afirma que avui «tenim en medicina un arsenal terapèutic per pal·liari alleugerir el malalt de forma psíquica, social i espiritual», caldria queaquests recursos fossin més coneguts per tots i que es treballés en aquestatriple dimensió de manera molt més coordinada. De la mateixa manera que esrebutja el patiment evitable o l’obstinació terapèutica, també esgarrifa pensarque d’altres puguin decidir sobre la fi de la pròpia vida i que la mort —pròpiao dels éssers estimats— sigui planejada com es planifica una cesària oqualsevol operació quirúrgica. Per això diem no a l’eutanàsia activa, sí a unacompanyament digne en el final; que la mort pugui ser de debò l’últim actehumà. Que puguem morir amb la major naturalitat possible i en companyia delséssers volguts. I que tot sigui objecte d’un debat serè, sense crispació.
