El mes de maig és mes de primeres comunions.Unes celebracions envers les quals les catequesis esmercen encara moltsesforços, difícilment compensats amb una continuïtat en la postcomunió.François Mauriac, un dels grans escriptors catòlics del segle XX, diria de laPrimera Comunió: «…Aquest acte amb el qual res no comença i tot s’acaba.» Elbisbe Joan Carrera, en la seva secció Ara mateix, d’aquest setmanari, vadedicar tres articles a la història de les primeres comunions, seguint unllibre de Jean Delumeau i altres autors titulat La première Communion. Quatresiècles d’histoire (Desclée de Brouwer, 1987). Explica que l’arrel de lesprimeres comunions cal cercar-la en la separació entre Baptisme i Eucaristia,dos sagraments que, conjuntament amb la Confirmació, els nens petits, durantels primers segles rebien alhora. «Al cant del gall, tots s’apropen a l’indreton raja aigua de mar pura i consagrada. Els qui responen pels infants elstreuen els vestits… (segueixen el Baptisme i la Confirmació) després el diacacomença el sacrifici, el bisbe porta les espècies misterioses del cos i de lasang de Nostre Senyor i els preveres porten en altres calzes llet i mel, pertal d’ensenyar els qui combreguen que acaben de renéixer com infants que esnodreixen de llet i mel… Aleshores ja són cristians perfectes, que rebranprofit del Cos de Crist i progressaran en saviesa» (Cànons d’Hipòlit s. IV).
En aquest context de progressiva separaciódels sagraments de la iniciació tenen lloc dues pèrdues: d’una banda, es vaabandonant la comunió amb el calze, que era la forma com combregaven elsnadons. Avui la comunió amb les dues espècies és encara ben lluny de ser unapraxi estesa (ni infants ni adults) i, en la majoria de parròquies i centres deculte, queda reservada als ministres de l’altar. Les raons higièniques, dignesd’ésser tingudes en consideració, no haurien de privar els fidels d’aquestdret. D’altra banda, des d’aleshores es desenvolupa i va in crescendo elrealisme eucarístic: l’accent ja no es posa en l’aliment espiritual sinó en elCrist present de manera permanent a l’hòstia que és adorada en l’elevació comla relíquia de les relíquies.
El Primer Pla d’aquest número de Catalunya Cristianaés dedicat a l’adoració perpètua. L’adoració com ha dit el papa Francesc és una«forma fonamental d’oració». Però la primera forma d’adoració com assenyala elP. Justo Antonio Lofeudo (missioner de la Societat Missionera de Nostra Senyoradel Santíssim Sagrament, el carisma de la qual és obrir arreu del món el majornombre possible de capelles d’Adoració Eucarística Perpètua) és enl’eucaristia. L’adoració, doncs, no es pot desvincular de l’eucaristia ni, pertant, del compromís. «Visitar un malalt també és adoració», diu gràficament elbisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull.
