Celebrar el Dia de la Caritat ens insta a dir que el qui vol trobar-se amb Jesús en l’Eucaristia i anunciar-lo ha d’estar atent a la realitat social que l’envolta, a les necessitats de les persones, a les condicions de justícia i als àmbits de convivència, sovint deteriorats per les desigualtats socials i la insolidaritat. «Set pans» no són res si els comparam amb els famolencs que hi ha en el món. Fam de pa, fam de cultura, fam d’estimació, fam de Déu, fam de tot. La pregària que vetlla per estar atents a la vida i sap «escoltar els clams» de la gent haurà de ser l’àmbit favorable perquè el seu ressò ajudi a detectar on hi ha fam, on hi ha set, on fer possible que la pràctica de la solidaritat esdevingui exercici de la caritat.

«Valorar que es compta amb set pans i no desestimar que es tracta de ben poca cosa és descobrir en la pròpia carn i en la dels altres que la pobresa de mitjans és la forma més creativa de fer possible el compartir i simplificar l’estil de vida.»

Què fem per superar aquesta desproporció? Per ajudar a superar-la, Jesús ens fa una proposta no amb equilibris de panificadora ni servint-se de càlculs exactes, sinó fent coincidir dues virtuts cristianes de fons: l’actitud de la «pobresa» evangèlica i el «servei» incondicional als més pobres. Ambdues s’enriqueixen mútuament i la seva interacció dona notícia de la més autèntica coherència.

Parlem de la desproporció, perquè és allà on paradoxalment té lloc el «miracle». Valorar que es compta amb set pans i no desestimar que es tracta de ben poca cosa és descobrir en la pròpia carn i en la dels altres que la pobresa de mitjans és la forma més creativa de fer possible el compartir i simplificar l’estil de vida. Quan es comparteix amb generositat el poc que es té, el seu efecte és multiplicador i normalment en sobra.

Ho experimentam cada vegada quan compartim el que cadascú aporta i posa damunt la taula. De la mateixa manera, quan els cristians, individualment i com a grup, ens posam al nivell de tots i a la disposició de tots, amb el risc evident de perdre rellevància social, estam oferint la imatge més provocadora d’una Església que s’assembla a Jesús, pobre, feble, insignificant a nivell social, formada per gent que no compta. La seva única riquesa és l’amor, no les coses que es posseeixen o les atribucions que s’exigeixen. Haurem d’optar per una altra eficàcia i acostumar-nos a «experimentar la felicitat d’allò que no es compra ni es ven en els mercats».

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca