La crisi entorn dels menors no acompanyats i extutelats no és més que un símptoma greu d’elecció de les prioritats socials. La societat, en les seves persones i grups socials, té definides unes preferències que ja no se sostenen. Amb la caiguda de l’habitatge caurà la seguretat, la sanitat i els drets humans.

L’escàndol ens va arribar amb la imatge d’un pare, l’Óscar, i la seva filla de 23 mesos, la Valeria, ofegats quan intentaven creuar el riu Bravo que separa Mèxic i els Estats Units. La valoració: el tancament de Donald Trump de les fronteres atempta contra els drets humans. La imatge de nens dormint entre cartrons als carrers del cor de Barcelona, però, al costat de la plaça de Catalunya, rep un altre tractament. La valoració: hem d’impedir l’arribada de més menors perquè la situació és insostenible. Resum: ningú no qüestiona les seves prioritats.

L’últim informe FOESSA presentat per Càritas afirma: “En el pitjor moment de la crisi, la pobresa i l’exclusió no només n’eren la conseqüència, sinó conseqüència d’un model de societat que es deteriorava gradualment, tot i que la progressivitat de les reformes socials que s’han dut a terme al llarg de les últimes dècades ens haguessin fet creure que no deixàvem ningú enrere. La crisi va ser una fita més d’aquest deteriorament. I ara, que portem anys de creixement econòmic, podem afirmar que l’espai de la integració social s’ha recuperat, però sota un model més fràgil i precari del que teníem, que ja ho era.”

Horitzó: el deteriorament. Creixeran els campaments urbans dels sensostre al qual ja estan avessades moltes ciutats dels Estats Units. La seguretat pública es limitarà i la seguretat privada construirà urbanitzacions exclusives emmurallades (ja n’hi ha milers al planeta). La impermeabilització de les fronteres es veurà desbordada més seriosament. La qüestió climàtica durà a nous moviments migratoris massius. Les costures dels serveis socials als estats que es mantinguin drets rebentaran progressivament.

L’extrema dreta creixerà exigint l’exclusió de l’accés als drets per a tothom, per garantir així el d’alguns. No es tracta d’una visió apocalíptica, sinó d’una projectiva de continuïtat de les tendències que ja són presents.

La definició política de les prioritats es limita a gestionar les urgències visibles. La dificultat d’acords i les línies vermelles entre ideologies són símptoma de la ceguesa dels protagonistes. El curt termini de les polítiques socials anul·la la viabilitat de projectes de fons: renda garantida de ciutadania, parc públic d’habitatge, governança internacional per abordar la situació de fallida de molts estats-nació.

Els que vivim cada dia atents a les pobreses severes dels que són al carrer, els menors enganxats a la cola, les màfies de tràfic de droga i de persones al servei del turisme som vigies que observem un horitzó que ens ve a sobre.

Els que vivim a la ciutat oculta avisem els que viuen a la ciutat visible: visiteu les clavegueres i veureu on esteu construint les vostres vides segures.

La resposta de la ciutadania, la bondat de les persones, continua sent una llum que minimitza i atenua el conflicte social. Molts professionals de serveis socials, salut, seguretat i educació neixen de contenció de l’abisme de desigualtat.

Alguns polítics reconeixen que abordem una crisi de prioritats. Això suposa escollir-ne unes per damunt de les altres. El problema rau a convèncer de les renúncies importants i austeritats que això implica. Escollir és el problema.