El Primer Pla d’aquest número de CatalunyaCristiana el dediquem a una qüestió pastoral de gran actualitat: com atendre idonar respostes a les comunitats cristianes estrangeres a Catalunya? Hi ha unadiversitat de fórmules que van des de la pastoral pròpia a la integraciódiocesana.

Un model és de les parròquies personalsestrangeres (l’alemanya, la ucraïnesa i la filipina…). Des del punt de vistajurídic, tenen rang institucional de parròquia però no atenen un territoriconcret, sinó una població. En una societat on la mobilitat és tan alta, aquestmodel es podria potser exportar a d’altres col·lectius.

Un altre model és el de la comunitatpluricèntrica, com la italiana, que no té una església fixa, sinó quedesenvolupa les seves activitats en diferents parròquies.

També hi ha el model de grups humans com elssud-americans que es troben amb major o menor assiduïtat en alguna parròquia,amb motiu de les festivitats pròpies, però que no tenen entitat de comunitat.

I també hi ha els fidels compromesos o ocasionalsa les nostres parròquies procedents d’altres països, ètnies i cultures: infantsde catequesi, catecúmens, confirmands, provenen sovint d’altres països,particularment de Llatinoamèrica. Alguns són ja de segona i tercera generació.La seva presència entre nosaltres és un repte (hi ha un salt cultural que no espot obviar) però també un enriquiment (autenticitat, noves formes de viure lafe i el compromís…). Aquesta pluralitat també és constatable en el clergat:preveres que venen a formar-se (prioritàriament en litúrgia) i col·laboren enparròquies, d’altres, també estrangers, que es queden.

La varietat suposa una oportunitat de renovació per ala pastoral ordinària de les esglésies diocesanes. El père Quaranta, rector dela parròquia francesa a Barcelona, explica que «l’Església estrangera il’Església local compartim una dinàmica comuna de més obertura i encontre ambl’altre». En el fons és una experiència de més universalitat i, en definitiva,de més catolicitat.