Davant d’algú que necessita ajuda, m’hauria de demanar: «Què li pot passar si jo no l’ajudo?» Aquesta és la pregunta contrària a la que sovint ens fem quan davant d’una persona necessitada solem pensar més en un mateix i no en l’altre, i aleshores pot més l’egoisme i em dic: «Què em passarà a mi si l’ajudo?» Què puc fer perquè el cor deixi de ser de pedra i arribi a ser de carn, un cor compassiu, misericordiós? El secret està en la voluntat d’afectar-se per la situació «miserable» de l’altre i no quedar passiu, sense fer res. Pensar en l’altre o en un mateix, vet aquí l’alternativa, la proposta d’elecció que a cada moment se’ns presenta perquè arribem a estimar de tot cor.

«Pensar en l’altre o en un mateix, vet aquí l’alternativa, la proposta d’elecció que a cada moment se’ns presenta perquè arribem a estimar de tot cor.»

La proposta ve de Jesús i ens situa davant la possibilitat d’escollir entre la indiferència o l’acció caritativa. Estimar Déu i estimar els altres planteja la pregunta: i per a mi, qui són els altres? O qui és l’altre a qui he d’estimar com estim Déu? L’altre no és només aquell o aquella a qui escollim per estimar; l’altre és també aquell o aquella que no he escollit i em fa nosa o em molesta; aquell o aquella que no sempre està d’acord amb mi; aquell o aquella que en algun moment o altre m’ha fet mal, fins i tot el qui puc considerar «enemic». La radicalitat de Jesús arriba a dir que «hem d’estimar els enemics i pregar pels qui ens persegueixen» (Mt 5,44).

Sant Joan Pau II va proposar per al segle XXI el que ell anomenava «espiritualitat de comunió», la qual, partint de la comunió amb Déu que és amor i ens estima, la projecta cap a l’altre per tal de descobrir en la seva persona tot allò que hi ha de positiu. El papa Francesc, referint-se a la santedat normal que podem viure els cristians, diu que «el sant és capaç de fer silenci davant els defectes dels seus germans i evita la violència verbal que arrasa i maltracta…» (GE 116). L’altre és tota persona en la qui hi he de veure la imatge i la semblança de Déu. La fe, amarada per l’amor, ens canvia la mirada.

La manera de fer-ho ens la dona Jesús quan explica la paràbola del bon samarità i ens mostra amb quina delicadesa, misericòrdia i estimació va tractar el ferit de la vorera del camí: el va veure, se’n compadí, s’hi acostà, li va embenar les ferides, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el va dur a l’hostal, se’n va ocupar i en va pagar les despeses… Jesús ens convida a fer igual.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca