M’heu demanat una reflexió (dos mil caràcters amb espaisinclosos) «sobre el deure de les comunitats cristianes d’acollir elsrefugiats», així com «el deure humanitari del salvament marítim». I penso queaquests dos mil caràcters, tot i que escassos, em sobraran.

Primer, perquè els drets dels empobrits no tindran cap valorsi no considerem un deure respectar-los. A la nostra societat hem dissociatescrupolosament cultura i deures. I hem sacrificat la humanitat —la nostra i ladels empobrits— a interessos d’identitat?, de supremacia?, econòmics?,electorals?

Hem arribat a l’absurd de legalitzar que aquells que ambrisc evident de mort s’aventuren al mar per fugir de l’esclavitud i la tortura,no siguin ajudats en la seva fugida.

Segon, perquè parlar de «comunitats cristianes» no crec queper ara signifiqui res real. O el que és el mateix: no crec que siguin gairesels que, reconeixent-se cristians, se sentin per això integrats en unacomunitat de fe.

Veure un braç aixecat, amb el rosari al puny, i als llavisparaules de rebuig envers homes, dones i infants que necessiten ser acollitsper poder viure, és una icona eloqüent d’un cristianisme mamat i que sospitopredicat encara en la major part dels púlpits de la cristiandat. He ditcristiandat? Això és. Com si encara aquesta desviació de l’evangeli fospossible.

Així que, aprofitant els caràcters que em queden, intentarérecordar-li algunes coses al mal cristià que subscriu, i que no voldriatrobar-se amb sorpreses desagradables quan les coses no tinguin remei: acullCrist —admetent-lo a casa, protegint-lo, emparant-lo— quan sentis el seu critd’auxili. Arriba sempre com un pobre qualsevol. I si la legalitat volimposar-te que l’abandonis, neteja’t amb la legalitat per salvaguardar lahumanitat. I recorda que, quan combregues amb Crist en l’Eucaristia, estàscombregant amb tots els empobrits de la terra: tant que ells seran ja persempre tu mateix.