Alguns a l’Església ens preguntem per què hiha cada vegada més persones que pel que fa a vivència de la fe prioritzenl’extraordinari sobre l’ordinari. Persones —laics o clergues— que busquenmètodes que els sacsegin, que peregrinen a santuaris on es parla de revelacionsi aparicions o que es refugien en mètodes estranys a la nostra cultura o en unaemotivitat que desfigura la fe com a obsequi raonable. Certament que a lesparròquies i comunitats es pot caure i, de fet es cau, en la rutina, que hi haeucaristies poc participades, que s’escolten homilies que són lliçons deteologia o que empren un llenguatge impropi del nostre temps allunyat de lavivència comuna, que falta relleu que estimuli… Però per trobar el remei, nocal buscar fora allò que tenim dintre. Si hom sent que la vivència de la fes’afebleix té moltes portes properes on trucar: a la majoria de monestirs hi hahostatgeries que possibiliten les estades en solitud i silenci, a les diòcesiss’ofereixen tandes d’exercicis espirituals, els moviments diocesans de cursetsoferten trobades per a persones que volen retrobar-se en la fe. Hi ha formacióreglada, aules obertes, catecumenats, convivències, jornades, equips dematrimonis, grups, tallers d’oració… Algunes parròquies i moviments ofereixentambé espais de silenci o el res comunitari de les laudes i les vespres. Encatedrals i esglésies cèntriques hi ha la possibilitat de celebrar amb dignitatel sagrament de la reconciliació. I sobretot hi ha molts sacerdots i laicspreparats per acompanyar en el discerniment. Per què, doncs, havent-hi tantsinstruments a l’abast busquem alimentar la nostra espiritualitat de doctrines«complicades o estranyes» (He 13,6-9)?

Al Primer Pla d’aquesta setmana parlem d’unaespiritualitat sense adjectius. Laia de Ahumada hi afirma que, «una religió,una espiritualitat, una qualitat humana (…) que no està encarnada no ésautèntica». I l’encarnació és en l’aquí i en l’ara. A l’hora de viure la fe calprioritzar el seny sobre la rauxa.