Al lema del Dia de l’Església Diocesana hi voldria afegir el fonament de la nostra pertinença a aquesta comunitat universal que anomenem «Església». En aquell moment llunyà o recent del nostre baptisme vam rebre el do de la gràcia i Déu es va fer present pel seu Esperit en la nostra vida, fent de cadascú de nosaltres un signe viu de la seva presència al món. Parlar del present i del futur suposa haver fet una trajectòria que d’alguna manera ens ha marcat la vida.
«Viure l’avui, el present de la nostra Església ens exigeix el compromís de compartir una fe que es transforma en acció perquè sap molt bé que el testimoni contagia i anima a estar presents en tants escenaris com vegades sigui necessari».
La iniciació cristiana i tot el procés que segueix de maduració de la fe en l’etapa juvenil i adulta és la que a poc a poc va creant consciència de ser una família de famílies, una comunitat de fe de la qual no podem prescindir si no volem caure en el buit de la indiferència o en la dura experiència de l’abandó. Per tota aquesta raó, el present té la seva ferma consistència quan és portador d’una experiència prèvia que l’ajuda a viure personalment la fe, i a celebrar-la i compartir-la en el goig de la comunitat cristiana, on són molts els qui s’han trobat per caminar junts.
El papa Francesc parla d’una Església jove perquè és capaç de tornar una vegada i una altra a la seva font i «és jove quan és ella mateixa, quan rep la força sempre nova de la Paraula de Déu, de l’Eucaristia, de la presència de Crist i de la força de l’Esperit Sant cada dia» (Christus vivit, 35). Quan hi ha hagut un creixement normal des dels primers anys de la vida, és fàcil entendre que aquest bon fonament configura el present i enforteix el futur. Aleshores, el sentit de pertinença no depèn només dels requisits institucionals, sinó de l’afecte i la solidaritat entre els qui formam l’Església.
Viure l’avui, el present de la nostra Església ens exigeix el compromís de compartir una fe que es transforma en acció perquè sap molt bé que el testimoni contagia i anima a estar presents en tants escenaris com vegades sigui necessari. La crida és a la cohesió, a la cooperació generosa i a la confiança, ja que el Senyor ha promès que estarà sempre amb nosaltres. Així ho viu l’Església des dels inicis i no cessa de cridar-nos a la comunió afectiva i efectiva, començant per atendre els més pobres.
Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca
