Per a bé i per a mal, a la nostra cultura lahistòria s’explica al cinema. Les persones es queden amb el que les sèries iles pel·lícules els narren sobre reis, científics, pensadors, criminals osants; ja poden els experts protestar a posteriori o intentar oferir claus delectura que matisin possibles errors d’enfocament. El fet és que la gent esquedarà amb la imatge i la narrativa que vegi a la pantalla. Literalment: aixís’escriu la història.

I això és el que passarà, gairebé segurament,amb el papa emèrit Benet XVI i el papa Francesc després de la pel·lícula Losdos Papas, amb guió d’Anthony McCarten i dirigida per Fernando Meirelles. Hiveiem plasmades dues maneres d’entendre l’Església «personificades» en tots dospersonatges. Benet-Anthony Hopkins apareix amb un estil rígid i adust molt allunyatde la natural gentilesa i humilitat del papa Ratzinger. Està més aconseguit unvalent, però serè, Bergoglio-Jonathan Pryce, que expressa la seva visiópastoral de l’Església i els canvis necessaris que requereix. La bona notíciaés que, malgrat aquests recursos exagerats de la ficció, tots dos apropenposicions, s’escolten mútuament en confessió i acaben en un àgape amical a basede pizza i fanta a la sagristia de la Capella Sixtina. La unitat és possibleentre creients de bona voluntat, tot i que pensin diferent.

Més enllà d’altres comentaris i consideracions defons, sí que m’agradaria treure una conclusió òbvia: l’Església ha d’impulsarmolt més la cinematografia de qualitat sobre persones santes i bones que hanfet història. Si no ho fem, no ens queixem sobre el que altres expliquen iqueda en la ment de moltes generacions d’espectadors.