Darrerament alguns mitjans de comunicació han divulgat articles d’opinió sobre preteses dissensions entre el papa Francesc i el seu predecessor el papa emèrit Benet, fins al punt que algun mitjà ha arribat a parlar de «guerra entre Papes».
En el seu dia es va parlar molt de la renúncia de Benet XVI: un fet històric gairebé excepcional que es va produir inesperadament el 28 de febrer del 2013. No es va parlar tant, però, d’una altra renúncia no menys delicada de Joseph Ratzinger: el fet de no tornar a la seva Baviera natal. Era ben humà que un home que estava a punt de complir 86 anys, després de la càrrega de quasi vuit anys de pontificat, desitgés tornar al seu poblet de Marktl a pregar, llegir, escriure i també a tocar el piano i a brindar amb cervesa, com feu quan va complir 90 anys. I a conviure o, si més no, a conversar llargament, amb el seu germà George que viu a Pentling, prop de Ratisbona, a una hora i mitja amb cotxe des de Marktl. Però Benet renuncià a tornar i se’n va anar a viure una vida de solitud i silenci al monestir de clausura Mater Ecclesiae, dins del recinte del Vaticà. Així evitava que la seva llar bavaresa es convertís en un focus de pelegrinatge de devots descontents i es creés a l’Església una situació semblant a la del Cisma d’Occident, amb un Papa a Roma i un altre a Avinyó.
És sabut que la realitat és que els dos Papes es veuen sovint, que Francesc valora la presència propera del Papa emèrit i que ha arribat a dir públicament que tenir a Benet al Vaticà era com tenir «un avi savi». La lleialtat de Benet envers Francesc es va fer palesa quan fa un temps cinc cardenals van anar a expressar-li les seves reserves envers Bergoglio. Hom diu que Benet, amb enginyosa lleialtat, els va dir: «Ah, volen parlar amb el Papa?» I allí mateix el va trucar per telèfon.
La pel·lícula Els dos Papes (The Two Popes) de Fernando Meirelles interpretada magistralment per Anthony Hopkins (Benet) i Jonathan Pryce (Francesc) mostra com dos homes de trajectòries vitals i manera de pensar i de sentir diversa arriben a ser amics més enllà de les diferències. Però sembla que això ha molestat els sectors més conservadors de l’Església i han utilitzat el llibre del cardenal guineà Robert Sarah Des del més profund dels nostres cors (que s’equivoca en presentar com a coautor el Papa emèrit quan aquest només en va fer el pròleg) per inventar una mena de cisma entre els Papes que en realitat no existeix. Però la polèmica ja està servida i només cal preguntar-se a qui beneficia.
