La celebració del Dia de la Dona s’estén, icreix la nostra corresponsabilitat amb els homes en infinitat d’institucionspúbliques i privades. I a l’Església? Doncs, amb estimació i senzillesa, hem deconfessar que encara no, tot i que s’ha avançat una mica. Per això, fa pocsdies, dones catòliques demanaven públicament el final d’un paper irrellevant al’Església, tot assenyalant una gran veritat. Però la meva impressió —perdescomptat discutible— és que per aconseguir avançar no cal el sacerdoci o eldiaconat de la dona. Hem de caminar en altres direccions menys clericals, iincorporar-nos als àmbits de discerniment, lideratge i guia de l’Església,sense necessitat d’un ministeri específic.

És clar, el Dret Canònic dicta que l’Esglésiaestà guiada pels successors dels apòstols. Doncs precisament la manerad’exercir aquest guiatge està evolucionant, i no perquè ells perdin el seupaper propi, sinó perquè nosaltres som cridades a ser interlocutores vàlides,copartícips formades i madures, en diàleg amb ells, en aquests àmbitsdecisoris. No es tracta d’una lluita de poder, sinó d’un pas més en lasinodalitat i la manera d’exercir els ministeris i serveis a l’Església. Maria,la mare de Jesús, és el més il·luminador dels exemples. Ella no va sermajordona, sinó la primera i més avançada deixebla, Mare i mestra del’Església, corredemptora amb Crist. Amb les altres deixebles, apòstol delsapòstols. Ara el papa Francesc ens crida a una sinodalitat exercida de maneraquotidiana; és una comunió de persones amb tasques i missions específiques alservei de tot el cos i de la societat. En igualtat de dignitat i especificitatde carismes i ministeris.