És cosa sabuda que l’eucaristia és el Sacramentum caritatis, és a dir, el sagrament del gran amor de Déu, ja que en ella es renova, sacramentalment, el sacrifici de Crist en la Creu, amb el qual fórem redimits, coronat per la seva santa resurrecció. Per això l’eucaristia és la font i el cimal de tota la vida cristiana.
El papa sant Joan Pau II, en la seva darrera Encíclica, Ecclesia de Eucharistia, afirmà que la vida eucarística consisteix en la caritat activa envers el germans, per amor de Déu. O sigui que, el qui participa de l’eucaristia i viu d’ella conforma tota la seva vida a l’Amor de Déu, el qual, en Jesucrist, se’ns ha donat totalment i per sempre, en un acte sublim d’amor, aquell que consisteix – en paraules seves – a donar la vida pels amics.
Per tot això, entre altres coses, se’ns fa estrany estar davant de «diumenges sense missa», a causa de l’epidèmia que es propaga entre nosaltres i afecta a no poques persones, especialment les de salut ja fràgil. Els nostres pastors, els bisbes, amb molt de dolor, han pres aquestes mesures pensant, de forma caritativa, en tots nosaltres i, especialment, en tantes persones vulnerables que freqüenten les celebracions de l’eucaristia cada diumenge i cada dia. Totes elles són especialment estimades per la comunitat cristiana, no solament per la feblesa de l’edat, sino perquè són, enmig nostre, un signe evangèlic de fidelitat a la fe i a la voluntat de Déu.
Tanmateix, abans he parlat de «diumenges sense missa», i no és pas exacta la situació. Els sacerdots de Jesucrist celebrarem l’eucaristia cada diumenge, a més de cada dia, encara que ho fem sense les nostres habituals assemblees. En unes esglésies buides, silencioses, i on les parets i les imatges ens parlaran de l’absència de tants, oferim pel bé de tot el poble el Sacrifici del nostre Redemptor sobre l’altar, i amb aquesta oblació – la més santa – supliquem al bon Déu el seu auxili per tots els sofrents del món, pels qui són a prop i pels qui són lluny.
És moment d’enlairar la nostra mirada més enllà de les coses visibles, i trobar-nos tots, ni que sigui en aquesta absència obligada, en la veritat de les coses eternes; de viure la missa des del fons del nostre cor, amb aquella comunió dels sants que és un gran tresor que traspassa límits i dificultats. És moment de la unitat en la fe i d’experimentar amb radicalitat fins a quin punt l’eucaristia és el sagrament de la caritat.
Aquests diumenges, doncs, lluny de viure’ls amb ànim frustrat i amb una pregària avorrida i distreta, lluny de pensar que «avui no hi ha missa», hem de prendre consciència que no podem viure sense l’eucaristia, dedicant temps a llegir les lectures de la paraula de Déu i algun comentari, així com a pregar en el silenci i la quietud de casa nostra, en el sentiment viu que formem part de l’Església de Crist, sense oblidar la nostra disponibilitat per ajudar totes aquelles persones que ens necessitin, amb generositat i afecte fratern.
Desitjar l’eucaristia amb tot el cor i amb tota l’ànima, i fer el bé amb joia, serà ja un signe clar de com ha arrelat en nosaltres l’Amor de Déu.
