En situacions excepcionals, com la provocada pel Covid-19, és important atendre bàsicament tres àmbits: el de la resposta immediata a les necessitats bàsiques de les persones i les societats (caritat); el de la reflexió i treball amb una mirada a mig i llarg termini per tal de permetre condicions de sostenibilitat i desenvolupament personal i grupal (esperança); i el del propi sentit i equilibri (Fe).

Incertesa, patiment, esperança, lluita, solidaritat, reflexió, angoixa, confinament, recerca, salut, comunitat, espiritualitat, fortalesa, veïns, agraïment, mort, contagi, coratge, generositat, vida, ambient, vulnerabilitat, sistema, ritme, família, casa, sanitaris, petó, abraçada, mans, amistat… són paraules que aquests dies hem repetit amb molta més freqüència que d’habitud, i potser dotant-les de nous significats.

En temps de crisi (paraula que ve del grec krino, que significa separar) tenim l’oportunitat de repensar, valorar i atendre les relacions bàsiques que ens constitueixen: relació amb els altres, relació amb Déu, relació amb la Creació i relació amb nosaltres mateixos.

Mai hauríem imaginat viure una realitat semblant, però hi som. Deixem de tenir moltes coses i ocasions que potser ni tan sols valoràvem i donàvem per descomptades. Ens hem de ressituar. El Covid-19 ens ha descol·locat, ens ha fet replantejar els models assistencials, ens ha posat en situació de cercar nous referents en els models d’atenció. La pandèmia te moltes repercussions en diferents àmbits: sanitari, econòmic, social, espiritual etc.

L’individualisme, tan arrelat contemporàniament en les nostres societats, s’ha hagut de rendir a l’evidència que la vida és un bé comunitari, que no ens podem repensar sols, que som responsables tots plegats de la vida de tots. La vida és un bé personal, però també és un bé comunitari. Déu ens ha creat germans. El que jo visc té incidència en la vida dels altres. No és nomes «la meva vida», ens hi va la vida de tots en la vida de cadascú.

Aquesta realitat és avui evidència. No ens podem desentendre del germà. No podem viure com a desconeguts. No podem donar l’esquena al patiment que la pandèmia està provocant en tantes persones. No podem ignorar, per exemple, l’impacte que té en la salut mental de la població. No sols compartim la casa comuna, som fills del mateix Pare. Haurem d’estar amatents a tenir cura de moltes persones que després tindran estrès posttraumàtic.

La gran pregunta ètica que trobem ja en el llibre del Gènesi «Què n’has fet del teu germà?» (Gn 4,9) ressona avui amb més força que mai convidant-nos a tornar a la realitat més pregona i esperançadora de la nostra vida: som germans, som creats per tenir cura els uns dels altres, per estimar.

El Covid-19 «ha forçat» la nostra humanitat. Ens està obligant a treure el millor de nosaltres mateixos, a nivell assistencial i de recerca, a nivell social i relacional. És temps de treballar per una societat més justa, molt més conforme amb el Regne de Déu. És temps d’esperança perquè sabem que el mal no té la darrera paraula. És temps de solidaritat, de pregària, de consolar i d’ajudar, de recolzar, de contemplar, de buscar i construir, de retornar al millor de la nostra humanitat, perquè hem estat creats a imatge i semblança de Déu.