Gabriel Heras, metge especialista en Medicina Intensiva, és el promotor del Moviment HU-CI (jugant amb la paraula UCI, unitat de cures intensives, i l’H d’humanitat) www.humanizandoloscuidadosintensivos.com, un projecte que porta a repensar les cures intensives, des d’una perspectiva humanitzadora, centrada en les persones i que en pocs anys ha aconseguit mobilitzar molts professionals en més de 20 països per tal que les autoritats sanitàries siguin sensibles a aquesta necessitat i treballin per la rehumanització de tot el sistema sanitari.
La iniciativa ateny els pacients, les famílies i els professionals: la «cura de l’invisible» vol dir que, així com el dolor físic es pot controlar amb analgèsics, el dolor moral requereix enginy, temps i atenció personalitzada; es tracta de mirar de guarir les ferides emocionals, de mitigar l’angoixa del pacient i de les seves famílies. Cal alleugerir la solitud del malalt ingressat a la UCI que acostuma a sentir-hi: «Sents com parlen de tu, sents les alarmes i penses que és el final. Aleshores el dolor es barreja amb la por i no el pots compartir», explica el Dr. Heras.
Tot i tenir la millor tecnologia, no és suficient. «Nosaltres no salvem vides, no som déus, si de cas les allarguem. Cal recobrar el poder dels sentits, veure, escoltar, ensumar les necessitats dels pacients. Hem de fer la revolució de l’emoció. Hem de posar en valor la cura de l’invisible.» Es tracta, doncs, d’una valuosa aportació a una sanitat centrada en les persones amb l’aliança d’altres dimensions: implementar la música, l’escolta activa, l’empatia, la compassió i parlar amb naturalitat d’allò que un dia o altre és inevitable: la mort.
Davant de tanta mortalitat, Alfons Gea, capellà i psicoterapeuta, responsable del servei d’acompanyament en el dol de la funerària de Terrassa, ofereix una sèrie de «Pistes per al dol en temps de Covid-19» (les podeu llegir a la pàgina web de Catalunya Cristiana, a l’apartat Recursos per viure la fe des de casa). Mn. Gea recorda que, encara que al decés no hi hagi pogut assistir un sacerdot o un diaca, es pot fer una pregària el més propera al cos: hospital, cementiri o incineradora i que la pot dirigir un familiar o un amic. Explica que no estem prou educats per al «fracàs» que representa tota pèrdua. En el moment de donar el condol les paraules serveixen de poc, perquè la qüestió no és què dir, sinó com estar davant del qui sofreix. La clau és estar a prop més que no dir i fer. I davant de l’actual crisi sanitària parla de dues facetes del dol que cal evitar: la por i la fugida cap endavant. Pensar racionalment i seguir en tot moment les directrius de les autoritats sanitàries, d’una sanitat abnegada que també lluita per créixer en humanitat.
