Al matí de Pasqua un grupet d’ancianes son de les primeres a escampar l’anunci de la resurrecció. A alguns dels deixebles els va semblar un deliri i no se les van creure. Anant al sepulcre van ser fidels a l’amistat i a la força feble de la compassió: el motor per canviar la vida. En aquella hora fosca vivien l’Evangeli que Jesús els havia comunicat i el van retrobar viu.

Aquest dies de primavera, enfosquits per l’epidèmia del coronavirus, no podem deixar de pensar en els ancians que estan sols a casa o en les residencies. El papa Francesc ha alertat sempre de la temptació de deixar els ancians «descartats». Són una generació que s’ha gastat per preparar-ne una altra, la nostra. Són un patrimoni de tots. No té cap sentit que la societat s’esforci a allargar la vida i, quan ho aconseguim, menyspreem la vida dels més grans o dels més febles. La vida de cada ancià té valor i no podem permetre que desaparegui una generació sencera.

Segurament després d’aquesta crisi del coronavirus caldrà pensar seriosament en el futur, adoptant solucions alternatives a la institucionalització dels ancians en grans residències. Caldrà afavorir que els ancians es quedin a casa, construir xarxes de solidaritat i proximitat perquè estiguin més acompanyats, deixar anar la creativitat per afavorir convivències i altres fórmules.

Aquesta pandèmia revela com es pretén elegir entre la vida d’un home o un altre, perquè la vida d’un sembla que valgui menys perquè és ancià o inútil. Si això es resol així, es construirà un futur pitjor. Prendre seriosament la vida dels ancians avui ens ajudarà a preparar un futur millor. Salvem els ancians. Aquest dies ajudem els ancians si estan a casa sols o a les residències, mantinguem el contacte telefònic, preguem per tots ells, perquè s’aturi aquest flagell.

El dia de Pasqua, els ancians són els primers que ens anuncien un temps nou que ens ha de trobar a tots millors, transfigurats per l’amor de Jesús que ha vençut fins i tot la mort: «No tingueu por, Jesús ha ressuscitat.»