Una Plaça de Sant Pere buida, il·luminada per torxes i amb la creu de Jesús, ha acollit aquest Divendres Sant el Via Crucis, presidit pel Papa. Ha estat la primera vegada que, durant el Pontificat de Francesc, no es fa al Colisseu de Roma, un canvi lògicaent provocat per la crisi del coronavirus. Al centre de les meditacions, han estat presents el dolor i l’esperança de moltes persones invisibles que no es resignen al mal. Amb el Crucifix de Sant Marcel, com ja va passar ara fa dues setmanes quan el Sant Pare va pregar pel final la pandèmia, els reclusos de la presó de Pàdua “Due Palazzi” es despullaven davant del Senyor, que ho sap i ho sap tot d’ells.
En la primera meditació, un exdetingut, Michele, ara ja rehabilitat, va explicar el missatge de condemna a Jesús, “crucifiqueu-lo!”, reflectit en la seva pròpia vida com un mal però també com “una salvació”. D’altra banda, les meditacions van mostrar el pes de la creu que notaven uns pares que van viure la desaparició de la seva filla, assassinada per un home sense escrúpols. El marit i la dona van explicar que Déu els havia donat “la gràcia d’estimar-se com a esposos, encara que hagi estat amb esforç”. Van definir la seva vida com “una porta oberta a les necessitats, perquè l’amor de Déu renova”.
La creu va passar, a més, per les mans d’alguns metges i infermeres del Fons d’Assistència Sanitària del Vaticà, compromesos en l’assistència als malalts de coronavirus. Un altre testimoni especialment colpidor va ser el de la mare d’un condemnat que va decidir no deixar-lo mai sol. Entre les dones de Jerusalem, hi havia també la filla d’un captiu, la primera de les nombroses víctimes del seu pare, obligada a esborrar la seva infantesa i a fer “un recorregut pes les presons”. Igualment profund va ser el testimoni d’un home que no va estar al costat dels seus fills en els moments importants, fins al punt que va ser avi per primera vegada quan era a la presó”. Malgrat tot, va assegurar que confia en el demà.
El fet de no sentir-se abandonat ni tan sols davant la ràbia o el dolor, temptacions que tothom pot experimentar, és el que va viure un sacerdot que va ser acusat i després absolt. Viure la creu durant 10 anys va ser per a ell una prova molt dura, connectada amb la temptació d’abandonar el ministeri i de no suportar la vergonya d’aquella vivència, però finalment se’n va alliberar i fins i tot va enfortir la pregària, també per la persona que el va acusar. En una altra de les meditacions, un magistrat va dir que “la duresa d’un judici posa a prova durament l’esperança de l’home, precisament com va passar amb la sentència injusta que va fer morir Jesús a la creu”. Per la seva banda, un frare voluntari va assegurar que els empresonats “són mestres” i que “cal respondre agafant de la mà” aquestes persones privades de llibertat, perquè “Jesús és present en cadascun d’ells”. Va presentar aquesta vivència com el camí per retrobar la confiança en el triomf del bé.
I en l’última estació, el Papa va agafar la creu amb les seves mans, tot just després que la hi passés una infermera. La meditació era d’un agent de la Policia Penitenciària. “Faig tot el possible per defensar l’esperança dels qui viuen resignats a ser rebutjats després de sortir de la presó”, va dir. A més, va concloure que, “amb Déu, no tindrà l’última paraula cap pecat”. Així van acabar les meditacions, marcades pel dolor i alhora obertes a aquell renaixement per al qual només Déu pot trobar sentit.
L’Acte Litúrgic de la Passió, predicat per Raniero Cantalamessa
D’altra banda, el predicador de la Casa Pontifícia, Raniero Cantalamessa, va assegurar que “Déu participa en el nostre dolor per derrotar-lo”. Va ser durant la predicació de l’Acte Litúrgic de la Passió del Senyor, presidit pel Papa a la Basílica de Sant Pere. El caputxí va recordar que, enmig d’un sofriment tan gran com el causat per aquesta pandèmia, el Senyor “és aliat nostre, no pas del virus”. En aquesta línia, va fer una crida general a “impedir que tant de dolor, tants morts i un compromís heroic tan gran per part dels agents sanitaris hagi estat inútil”. Finalment Cantalamessa va animar tots els creients a “construir una vida més fraterna, més humana i més cristiana”.
