Sempre m’ha impressionat veure plorar una persona gran i m’havia afectat molt quan, en la visita setmanal que feia als malalts de la parròquia i a algunes famílies concretes, em trobava amb persones que no sabien com sortir-se’n de la situació de vulnerabilitat amb la qual estaven. La resposta no podia consistir en paraules que, quan volem, en tenim moltes per dir i prou arguments a presentar. La resposta no era altra que fer-te pobre amb ells, compartint el seu dolor i la precarietat dels seus recursos. Volien sobretot empatia, companyia, confiança, detalls d’afecte, solidaritat i saber plorar amb ells. Ara, quan estem en un moment tan crític de la pandèmia, els pobres apareixen més que mai, i en augment. D’una banda, són persones que coneixem i tractem i, de l’altra, gent desconeguda assotada per noves pobreses. Uns i altres no podem contenir les llàgrimes.
Per què uns ploren i a altres els costa tant plorar? La pandèmia ha agreujat la situació i està accentuant la línia divisòria, cada vegada més gruixuda, entre rics i pobres. És cert que les entitats d’ajuda social com Càritas i altres s’estan bolcant i quasi desborda la demanda, i també són evidents els testimonis d’entitats, famílies i persones anònimes que socorren, reparteixen gratuïtament menjars que ells mateixos confeccionen o es posen a disposició per atendre veïns, acompanyar al metge o al supermercat…, tot això és molt cert i l’agraïment és infinit, però haurem de pensar si tota aquesta situació no ens està demanant un canvi de rumb amb les nostres aspiracions de benestar i en les tendències que han anat agafant l’obsessió per l’acaparament, en lloc de la passió pel compartir. Potser per solucionar la «mala» vida d’un pobre, primer i alhora hem de revisar seriosament la nostra «bona» vida, perquè la de l’altre deixi de ser això, «mala».
També és cert que els qui formem l’Església som els primers qui hem de donar la passa, i la conversió s’ha de verificar en la conducta de cadascú. Avui, com en tota la història de l’Església, les llàgrimes dels pobres són compartides per moltes persones, homes i dones, missioners i missioneres, clergat i laics i laiques que han renunciat ben lliurement a part o a tot d’allò que posseeixen per identificar-se amb Jesús, a qui han vist viu en la persona del pobre.
Aquests i aquestes són els qui l’han vist viu, ressuscitat, com els va succeir a les dones i als primers deixebles que es van trobar amb ell, ran del sepulcre o en el cor de la Galilea dels pagans, que és la nostra rica i pobra realitat d’avui. Què fer perquè la «felicitat» de les benaurances sigui l’atractiu més fort per enamorar-nos de Jesús i fer-nos deixebles seus?
