Quan s’està parlant de pactes per a la reconstrucció de la nostra societat, tan afectada per la pandèmia del coronavirus, l’Església, en la persona del papa Francesc, diu que no podem escriure la història present i futura al marge del sofriment de tanta gent, i incideix oferint una reflexió que hauríem d’incorporar. Al costat d’aquesta reconstrucció, ell ens proposa «un pla per a ressuscitar». Serà bo que, en aquest moment de prova, els cristians facem en positiu aquesta aportació.
Portem setmanes confinats que han donat per a molt. És majoritària l’opinió que no podem anar sols i que ens necessitem els uns als altres per reconstruir la convivència ciutadana. «Si alguna cosa hem après al llarg d’aquest temps diu el papa Francesc és que ningú se salva sol. Les fronteres cauen, els murs s’esfondren i tots els discursos integristes es dissolen davant d’una presència quasi imperceptible que manifesta la fragilitat de la qual estem fets. La Pasqua ens convoca i convida a fer memòria d’aquesta altra presència discreta i respectuosa, generosa i reconciliadora…»
Si volem reconstruir hem d’alliberar-nos dels vells esquemes propis d’ideologies totalitàries que no han creat més que divisió i violència, per cedir a una nova forma de viure la política des de valors que no admeten cap domini dels uns sobre els altres. El papa Francesc novament fa referència a la globalització de la indiferència que seguirà amenaçant i temptant el nostre caminar. Per això, posa a la nostra consideració una bateria de preguntes perquè ens ho repensem.
Ell diu que «si actuem com un sol poble, fins i tot davant d’altres epidèmies que ens amenacen, podem aconseguir un impacte real». I es demana: «Serem capaços d’actuar responsablement enfront de la fam que pateixen tants, sabent que hi ha aliment per a tots? Seguirem mirant cap a l’altre costat amb un silenci còmplice davant d’aquestes guerres alimentades per desigs de domini i de poder? Estarem disposats a canviar els estils de vida que submergeixen tants en la pobresa, promovent i animant-nos a dur una vida més austera i humana que faci possible un repartiment equitatiu dels recursos? Adoptarem com a comunitat internacional les mesures necessàries per frenar la devastació del medi ambient o seguirem negant l’evidència?»
La resposta és la construcció de la civilització de l’amor, que es construeix amb l’esforç de cada dia, ininterrompudament i fonamentada en aquest valor indiscutible. Això suposa l’esforç compromès de tots, suposa una compromesa comunitat de germans.
