La Pastoral Obrera de Catalunya, en un comunicat del març passat, agraïa l’esforç del col·lectiu professional sanitari durant la pandèmia i també la tasca de «totes les persones que cada dia sostenen la vida, amb feines moltes vegades no prou reconegudes». La Maria és una treballadora de la neteja, així doncs, essencial, segons el Reial Decret de l’estat d’alarma, tot i que les seves condicions laborals disten de ser dignes. El nom simulat protegeix la identitat d’una colombiana asilada perquè van assassinar el seu fill de 26 anys. Viu en una població de l’àrea metropolitana de Barcelona des del gener del 2019 amb un fill de 12 anys. És llicenciada en educació preescolar i a la seva terra treballava alfabetitzant amb unes religioses. Ens atén contenta perquè ha rebut una ajuda econòmica del tutor de l’escola del seu fill per comprar aliments i pagar el lloguer.

No ha deixat de treballar des que es va decretar l’estat d’alarma…

Així és. Treballo en una agència de neteja i també per a particulars. A l’agència feia 12 hores la setmana netejant dos establiments comercials, però ara només en faig 4 hores, perquè un ha tancat perquè no és servei essencial. També treballo amb una parella de gent gran i un doctor que viu sol, però vaig decidir no anar-hi perquè, com que agafo el metro, tinc por de contagiar-los. Així que ja no compto amb aquests diners.

En quines condicions desenvolupa la seva feina?

Soc conscient de la necessitat de protecció i vaig comprar una capsa de guants i mascaretes, ja que fins aquesta setmana [l’entrevista es va fer el 16 d’abril] l’empresa no ens ha dotat dels materials de protecció i gels desinfectants amb l’excusa que no els aconseguia. Surto de casa amb els cabells recollits, em poso mascareta i guants i extremo les precaucions en el transport públic fins al centre de treball. L’empresa ens va enviar un document de riscos labo- rals per correu electrònic, sense donar-nos una formació, i moltes companyes l’han signat sense llegir-lo.

Vostè també neteja escales de veïns…

Sí, tinc dues escales que he de netejar en una hora i mitja cadascuna. Li vaig dir al meu cap que em demora- ria una mica més i que jo mateixa ho assumia perquè humanament no és possible: netejar ascensors, vidres de les portes d’entrada, passamans, baranes… Una escala és d’oficines i l’altra de veïns, aquesta última és complicada perquè la gent no compleix el confinament, no manté la distància social i he d’apartar-me jo. És força incòmode. Netejant escales et tornes invisible per a la gent.

La crisi del coronavirus està revelant que les treballadores de la llar i de les cures són essencials. Sent aquest canvi de percepció i valoració social?

L’esforç que fem és molt, també en salut, i el pagament no compensa el que fem. Tinc un contracte temporal, que m’han renovat sis mesos, i l’empresa em paga 7 euros/hora. Estem afectats per un ERTO, només treballo al matí i menys dies. Des del confinament, algunes companyes van decidir no anar més a treballar. És una feina subvalorada i, pel que fa al tracte, trobes des de gent bona fins a gent dèspota o que et discrimina.

Moltes d’aquestes treballadores són estrangeres en situació administrativa irregular. Seria oportú, com plantegen algunes entitats, regularitzar al col·lectiu?

Considero que sí, perquè també aportem: paguem lloguer i serveis, no traiem la feina, com diuen alguns. A més, per a oficis com el de la neteja, les candidates som principalment estrangeres o mares cap de família.

En quines condicions viu confinada?

És un pis d’uns 75 m2 i tres habitacions, on vivim set persones: la noia que va llogar el pis, dos amics seus que dormen en matalassos a la sala menjador, una parella i el meu fill de 12 anys i jo, que estem en una habitació per la qual paguem 450 €. Veig esportistes que diuen «queda’t a casa» i darrere seu veus grans sales amb televisió, jardí… Tinc un veí que treballa de nit i que li molesta que caminem, i això que ho fem amb xancletes perquè no se’ns escolti. Però és que les parets són molt primes… El meu fill ha de jugar amb cubs de Rubik al llit per no molestar-lo.

Què l’ajuda a tirar endavant?

Em mou la fe en Déu i la Mare de Déu, pensar que tornarem a estar bé. Cada dia, en sortir, li demano que em protegeixi i em permeti tornar sense emmalaltir perquè el meu fill es quedaria sol. Tinc pocs amics però hi ha algunes persones que ens donen suport amb una paraula i són àngels que ens envia Déu. Hi ha dies que no veus sortida, però agafes alè i et dius «alguna cosa haurà de passar, Déu». També he après molt del meu fill petit, els seus resultats a l’escola són notables i em diu: «Tranquil·la mami, no tinc gana.» Tenia una alcancía [guardiola petita] i va treure’n fins a l’última moneda per contribuir econòmicament. Cap dia s’ha quedat sense menjar.