La poetessa Carme Catà, col·laboradora de Ràdio Estel i Catalunya Cristiana, ha mort aquest dijous a Barcelona. Va fer un gran servei des de l’inici a la nostra primera emissora, on havia recitat un espai diari de poesia, Espurna d’alba, que es va emetre ininterrompudament fins a l’any passat. Aquest breu tast literari sortia a l’aire amb la seva mateixa veu, acompanyada els primers anys per Jaume Rocosa i després per Eduard Soler. A la revista, també va publicar moltes de les seves creacions, especialment per Nadal i per la Diada de Sant Jordi. Dona de gran sensibilitat i emotivitat, Catà ens deixa una àmplia obra poètica molt caracteritzada per la construcció d’imatges, unes vegades més metafòriques i altres més explícitament lligades a la vida real, però sempre pensades per a moments concrets i sovint també molt vigents mesos o anys després.

Superada ja de llarg la vuitantena i després de successius problemes digestius i de mobilitat, la vida de Carme Catà en aquest món s’ha acabat, però no pas el seu profund i variat missatge expressat a través de l’art escrit i parlat. Els seus poemes comunicaven vida, esperança, consol i amor tant si eren llegits interiorment com si s’escoltaven a través de Ràdio Estel o dels recitals poètics on sovint ella mateixa havia participat. També alguns músics, entre ells qui escriu aquestes línies, han convertit obres seves en cançons. La mètrica marcada i perfectament estructurada, les rimes gairebé sempre perfectes i l’obertura a la transcendència i al pensament que transmetien ho posaven molt fàcil.

Carme Catà ens deia moltes vegades que els nostres mitjans de comunicació eren la seva família. Estimava i es feia estimar. La seva generositat i espontaneïtat, fins i tot amb detalls materials cada setmana quan venia a Ràdio Estel a enregistrar poemes, desbordaven els qui la saludàvem quan arribava i compartíem minuts amb ella. Sempre tenia una paraula agradable per a cadascú amb qui coincidia en algun moment. Xerrava i deixava anar emocions, però tenia alhora aquella frase breu d’elogi i agraïment per a cadascú, nodrida de la seva inquietud poètica i artística, fins al punt que arribava al cor de tothom. Et trobarem molt a faltar, Carme! Des del cel, segueixes recitant aquella poesia tan indescriptible que és l’amistat sincera!

Com a petit homenatge, li dediquem un poema que ella mateixa havia escrit per a una amiga seva que va morir, un dels que vaig musicar i vaig interpretar a través del cant coral:

També és especialment bonic el poema del Nadal 2009: