La paraula esperança s’ha multiplicat per mil, per dir-ho d’alguna manera, és a dir, ha constituït un element constitutiu de l’experiència que està marcant no sols la nostra vida personal, sinó la de tota la humanitat. Esperança que és més que una simple espera, allò que cada dia ens manté mitjançant les obres que es van realitzant i els esdeveniments que van succeint. Esperança és molt més… És la «virtut» que va unida a la confiança en Déu i en el bon fer de les persones. Una virtut igualment unida a la caritat, sense la qual difícilment tindria una explicació plausible.
Quan dic que és una virtut —és una de tres virtuts teologals juntament amb la «fe» i la «caritat»— vull dir que és molt més que un valor col·locat dins el rànquing dels que anem assumint i ens configuren. El valor queda sovint supeditat a allò que valorem i roman en una esfera subjectiva o de consens social. D’aquí la seva validesa i alhora la seva feblesa. En canvi, quan parlem de virtut, i teologal, és a dir que em relaciona amb Déu, cal entendre-la com a força interior, o també com a do gratuït i que té a veure amb la transformació espiritual que podem experimentar quan es fa vida de la nostra vida.
L’esperança té a veure no tant en el desig d’aconseguir allò que jo vull, sinó allò que realment ha de donar el sentit últim a la nostra vida. L’esperança ens porta a situar-nos davant d’un bé major i veure-hi implicada tota la nostra existència. En definitiva, l’esperança cristiana veu aquest bé major en Déu que ens ha manifestat el seu amor en Jesucrist i ens en fa participar. Per això, creure en el Ressuscitat és el fonament, la raó de fons que la nostra vida té la seva mateixa projecció, és a dir, que estam destinats a viure per sempre en la plenitud de la felicitat en Déu, que és tot Amor. Aquesta és la raó de la nostra esperança, i de la qual hem de saber donar testimoni.
La situació de pandèmia ha fet saltar moltes alarmes. La por, la desconfiança, la inseguretat, el recel, l’insomni, l’ansietat, entre moltes altres, han creat situacions insuportables, sobretot, quan tantes expectatives pròpies de la societat del benestar s’han convertit en drames d’una societat del malestar. Els reptes que contenen ens han de posar en línia de conversió, d’entrar més dins el propi interior perquè sigui transformat per Aquell qui és capaç de donar-nos vida i donar-nos-la en abundància. Pensar més en l’altre i no tant en un mateix, obrir camins de confiança en el Déu de Jesús i transitar-los amb amor sòlid envers els altres poden fer que l’esperança rebroti i ens obri a noves dimensions.