«Mai vaig pensar que el pitjor de fer- se gran fos la soledat», deia la Concepció, una anciana de 92 anys, que amb una mirada trista però serena, esguardava l’exterior des de la finestra del seu domicili i que va protagonitzar ja fa set anys el vídeo i els cartells publicitaris d’una campanya que la Fundació Amics de la Gent Gran va difondre àmpliament.
La pandèmia ha posat en tràgic relleu aquesta reflexió. Certament que els ancians constitueixen una franja de la població creixent i vulnerable i que els recursos de la seva atenció global a Catalunya i a molts d’altres indrets són migrats. Segurament s’han comès o s’han detectat errors o negligències que és indispensable esmenar i prevenir. Però, més enllà de les limitacions i errades del sistema sanitari o dels models de residència, ha aflorat una solitud punyent: hi ha hagut ancians ingressats a residències que aquests mesos no han pogut suportar el confinament ni l’absència de les visites de persones estimades. I han mort de tristor.
Envellir forma part de la condició humana i comporta acceptar amb realisme les limitacions físiques i morals pròpies de l’edat. No és fàcil saber envellir ni hi estem preparats, no és fàcil estar sols, encara que estem acompanyats. En el Primer Pla d’aquest número de Catalunya Cristiana parlem del «virus» de la soledat i de camins possibles per combatre’l.
Mn. Juan Manuel Bajo, coordinador del Secretariat Interdiocesà de Pastoral Sanitària de la CET, insta a evangelitzar sobre el lloc que ocupen les persones grans en una societat que valora l’eficiència i la fortalesa en detriment de la fragilitat i la dignitat. Sosté que l’Església ha de reforçar la Pastoral de la Gent Gran i el recolzament espiritual dels que viuen a les residències, tot facilitant els hàbits espirituals i religiosos en aquesta etapa vital i en moments com aquests de pandèmia, tan complexos pel que fa a la gestió de les emocions i vivències de les persones majors.
I la germana Llum Delàs, religiosa del Sagrat Cor, especialitzada en psicogeriatria i en acompanyament, apunta una altra de les causes ambientals d’aquesta solitud: «Les persones grans pateixen de soledat perquè són invisibles als ulls de la societat, no interessen.» En aquest sentit, mereixen elogi i caldria promoure l’extensió d’iniciatives intergeneracionals que permeten posar en contacte els ancians amb infants, adolescents i joves, com alguns programes que contemplen la visita d’escolars a residències i viceversa (per exemple, l’escola Mare de Déu de la Salut de Barcelona i la residència Roca i Pi).
Les comunitats cristianes estem cridades a donar molt més suport a les persones grans que viuen i treballen entre nosaltres i també a les residències i llars d’ancians que hi ha als nostres propis barris: són un tresor.
