Hi ha una ecologia de la vida quotidiana que ens afecta a tots i que forma part d’una ecologia integral entesa en el sentit més ample. Prendre’n consciència és un primer pas necessari, quan de fet estem davant d’un clam de la terra causat per l’ús irresponsable dels béns que Déu hi ha posat. En el cinquè aniversari de la carta-encíclica Laudato si’, va bé recordar el que en aquell moment deia el papa Francesc, quan, referint-se a la terra, la nostra casa de tots, constatava que «hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la. La violència que hi ha en el cor humà, ferit pel pecat, també es manifesta en els símptomes de la malaltia que advertim en el sòl, en l’aigua, en l’aire i en els éssers vivents. Per això, entre els pobres més abandonats i maltractats, hi ha la nostra oprimida i devastada terra» (LS’ 2).
Durant aquests mesos de confinament a causa de la crisi pandèmica del coronavirus, tothom ha disposat de temps per reflexionar sobre el que passa, en quin món estem situats i què hi fem. La pandèmia és sanitària, però també és econòmica i ecològica i està afectant els més vulnerables. La relació entre salut, economia i ecologia no la podem separar d’aquelles actituds morals bàsiques que recentment hem anat aprofundint i que toquen de fons els valors de la solidaritat, del bé comú, de l’austeritat, del compartir, de la família, juntament amb els que hi posen l’ardor espiritual perquè es puguin dur a terme. Per a molts, la descoberta de la interioritat i els valors de l’esperit els han obert a noves dimensions que fan preveure un futur diferent i s’hi volen comprometre.
L’accent que l’Església ha volgut posar en ocasió del cinquè aniversari de la Laudato si’ és una crida urgent a respondre a la crisi ecològica que uneix el clam de la terra i el clam dels pobres, que ja no donen per a més. Per això, convé que ens demanem quin món volem deixar als qui ens succeeixen, als infants que estan creixent?
El camp en el qual haurem de treballar més haurà de ser el del món de l’educació, tant la que depèn de les famílies com la dels centres escolars i altres àmbits que s’hi relacionen. Patim la mancança d’un gran pacte eductiu que reculli democràticament totes les sensibilitats legítimes de la societat, no les dels qui volen imposar la seva estreta visió des d’ideologies totalitàries. Per això, cal superar tots els individualismes que ofeguen les persones i impedeixen el creixement normal de la societat, que la volem basada en els drets humans que tots tenim i amb la responsabilitat de complir els deures que corresponen a cadascun d’ells.
