L’Església va caminant al llarg dels segles impulsada per l’Esperit Sant, que hi crea els vincles que anomenem de «comunió» entre les persones. Però… què és això de la «comunió»? Se n’ha escrit molt: manera de viure les comunitats com a unitat en la diversitat, respecte mutu i cura, caminar i discernir plegats… Però per a mi que la comunió entre les persones és com el caramel de menta: qui no l’ha tastat, encara que li expliquis que és fresc, que ajuda a respirar més bé, que endolceix la boca… no el comprendrà. Molts cops es parla de la comunió de l’Església sense haver-la viscut mai en concret.

Cal viure-la i tastar-la en la mesura humana per saber què és. La meravella i el portent que persones diferents en maneres i carismes tinguin un mateix voler i un mateix sentir en el fer és un do immens de l’Esperit de Déu. És compassar l’avenç perquè, com un cor, tots sintonitzin per viure l’Esperit de Jesucrist i es llencin a la missió d’estendre el seu Regne.

Aquesta vivència suposa un element imprescindible: la llibertat. Les persones han d’assentir lliurement a aquest do; allà on es força, es doblega, es retalla la llibertat, no es viu la comunió sinó una forma de relació que emmalalteix i es torça. És molt fàcil relliscar i, volent la unitat de les persones, forçar-les a la uniformitat, impedint-ne el desplegament dels carismes. O, en l’altre extrem, reclamar la pròpia individualitat volent sostreure’s al camí comú. Ser un, lliurement, és un do. Però cal estimar. La comunió no perviu si no hi ha amor! Llibertat, unitat i caritat: tres elements imprescindibles d’aquest caramel de menta que anomenem «comunió». Vine, Esperit Sant!