Crec que parlar d’un amic sacerdot,que ens acaba de deixar, és un esplai per a l’esperit. Amic de debò des delsestudis del Seminari. Érem del mateix curs, però el 1950 ens vàrem separarperquè a mi em tocà anar a acabar la teologia a Roma, on vaig ser ordenat sacerdotel 1954, com també va ser l’any de l’ordenació de Mn. Tort a Barcelona. Benaviat, però, ens tornàrem a trobar col·laborant junts en una mateixa missió:formació dels seminaristes. Al Seminari Menor de la Conreria ell feia lesclasses de literatura i jo, les de matemàtiques. Les reunions de professors ensunien també per anar plegats en la tasca educativa. Més de trenta anys decompenetració en l’exercici del que ens havien encomanat.

I després què? L’any 2012 em veigobligat a anar a la residència de sant Josep Oriol de sacerdots jubilats i emtrobo amb ell per tercera vegada, que ja hi era. Jo acabava de complir els 82anys i ell ja en tenia 85. Hem conviscut, doncs, encara vuit anys més.L’amistat va perdurar no cal dir…

Què és, doncs, el que puc dird’aquest amic? No tan sols el bon tracte que sempre ens tinguérem i és difícilde detallar, sinó que molt vaig aprendre d’ell, tan fecund en la seva obraliterària, que, com sabeu, va ser molt extensa. No cal dir que sempre quepublicava algun quadern de poesia o llibre narratiu, el que fos, me’n feiaarribar un exemplar. Puc dir que tinc, en conjunt, les obres completes de Mn.Tort. Què puc dir de la seva obra literària? Breument: que sempre es mostràsacerdot-poeta i amb un gran domini de la paraula escrita. Són corprenedores dedebò les seves poesies. No trobo paraules per fer-ne l’elogi que es mereixen.Com a mostra us transcric la que va servir per ser posada en el recordatori deldia del seu enterrament: «Un dia us trobaré | i l’aire serà tendre | un arc deSant Martí | bressolarà la tarda,| el cel serà un pa d’or| i els meus amics enveure’m | quiet sobre el taüt | amb una vesta blanca, | sabran que entre tu ijo | s’han fos tots els silencis.» I ja s’ha acomplert el que ell esperava. Déuel té a la glòria!