Tots els homes i dones som germans enl’existència. Tots som iguals en dignitat i drets. Si aquests principis, en teoria,poden ser acceptats per quasi tothom, com és que a la pràctica hi continuahavent brots de xenofòbia i de racisme? L’any passat en va fer cinquanta del’arribada de l’home a la lluna, un fet transcendental en la cursa de l’espai.Una evidència irrefutable científicament (vegeu un bon reportatge d’AlanJürgens i Josep Corbella a La Vanguardia del 2/11/2019). No obstant algunesopinions posteriorment, àmpliament difoses, van qüestionar i negar l’evidènciai van afirmar que tot fou un engany. El filòsof escocès David Hume ja raonavaal segle XVIII que les creences que tenim no es basen en la racionalitat, sinóen la familiaritat; va posar el sol com a exemple: si creiem que tornarà asortir demà, no és per un raonament lògic, sinó perquè estem acostumats al fetque cada dia torni a sortir. El mateix raonament seria vàlid per a la lluna:creure que els astronautes mai no hi van arribar no es basa en la lògica, sinóen el fet que estem acostumats a veure-la com un astre inabastable, quan enrealitat sabem que ni és astre que brilli amb llum pròpia, ni és inabastable.
De la mateixa manera, encara que hem après quetots els humans som iguals en el fet d’existir i en la dignitat que se’nderiva, sovint, per desconeixement, veiem en l’altre l’estrany, el foraster, elnouvingut, el diferent, l’inabastable. I li tenim por. I el veiem com un estrany(d’aquí la paraula estranger) o com un perill. I d’aquí sorgeix la xenofòbia,que significa primordialment «por a l’estranger», que es tradueix en una actitudque exclou i confina l’altre en la seva difícil situació mitjançant formes i estructuresd’indiferència i rebuig que, fins i tot, arriba al punt de negar-li assistènciaen situacions d’emergència i supervivència.
Per tant, la qüestió de fons és abordar la pora l’altre i qüestionar l’exclusió i marginació de migrants i refugiats; aquestapor pot revelar una complexa relació personal o col·lectiva amb el passat, elpresent o el futur i expressar l’angoixa de perdre la identitat, la seguretat, iles possessions pròpies, així com la facultat d’afrontar els reptes de la vidai el futur. Hi dediquem el Primer Pla d’aquest número.
Els infants a Catalunya cada vegada estan mésacostumats a conviure amb companys de diverses procedències i no solen ferdiferències entre ells, fins al dia que se’ls forma o se’ls deforma, en determinadesvisions historicistes que ressalten la diferència i es comencen a mirar ambrecel. És, doncs, des de la infantesa que cal donar eines per combatre el pecatdel racisme. I el millor antídot contra la xenofòbia és la fraternitatexistencial.
