Vivim un temps en el qual veiem més necessari que mai anar aallò més essencial de l’Evangeli i, per tant, de la vida cristiana. A la cartapastoral faig aquesta exhortació: «Anem a l’Evangeli, anem a allò que ésessencial» i afegeixo aquest comentari: «Hi ha molta feina per fer, no perdemtemps, ni l’utilitzem amb aquelles discussions frívoles i inútils que ensimpedeixen aprofitar-lo per a fer el bé i construir més germanor. Totes leshores del dia han de ser per a beneir i construir. No en deixem de perdudes omal emprades. Anem a allò que és evangèlicament essencial. Som convidats a serrescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat, tal comens ho indica el papa Francesc, a fi que el retrobament amb Jesús —amb l’amorde Déu— es convertesqui en feliç amistat. Que bé quan aquesta amistat amb Jesúsens il·lumina per a discernir allò que és essencial d’allò que no ho és. Pensemque l’essencial és invisible als ulls, que és una realitat interior que hemd’acollir amb el cor.»
Per anar a allò que és essencial, a l’Evangeli llegim comJesús formula una pregunta que vol dur-nos precisament a allò que és decisiuper a la nostra vida cristiana: «Què en trauria l’home de guanyar tot el món siperdia la vida?» Abans, amb paraules aparentment dures, ha marcat l’exigènciadel seu seguiment i l’exercici necessari per a la vocació de deixeble: «Si algúvol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu im’acompanyi.» El preu que posa és «guanyar» o «perdre» la vida, «guanyar tot elmón» o «perdre la vida». Però, de quin guany o pèrdua es tracta?
Jesús ho concreta en aquesta alternativa: pensar com Déu opensar com els homes. «Pensar com Déu» condueix a guanyar la pròpia vida,«pensar com els homes» significa perdre-la. Pensar com els homes remet a caureen la temptació de prescindir de Déu i organitzar la pròpia vidaindependentment d’ell, com si no existís. En canvi, «pensar com Déu» ésorientar-se a fer la seva voluntat, tal com ho preguem en el Parenostre. Totl’Evangeli, quan preguem amb ell, ens ajuda a centrar la nostra vida en Déu i amirar i tractar les persones amb el seu mateix amor, com ho fa Jesús. Lesconverses i allò pel qual mostram interès solen ser un símptoma de si anem al’essencial o no de l’Evangeli i del seguiment de Jesús. Serà essenciall’amistat amb ell i l’amor fratern, que donen sentit i força a tota activitathumana i a qualsevol proposta d’espiritualitat i de compromís social.
