En una ocasió el pare Manel, a Manresa, abans d’una reunió sobre el voluntariat a l’Hospital de Sant Andreu em va dir: «Lucía, la feina la fem i la fan només els que estan convençuts que tots som iguals, que tots som persones pastades amb el mateix fang, que tots tenim el dret a viure com Déu mana. ¿I saps una cosa? Déu mana poques coses, potser només una: que estimem, que estimem, i que no fem tantes preguntes. Però sobretot que estimem els que ningú estima i els que se senten més desgraciats.»
Aquest és el testament vital, la norma de vida, l’estil i la tasca d’un gran home, d’un home de Déu: d’un profeta.
Un dia li vaig trucar molt angoixada perquè no trobava solució per a una persona que havia sortit de la presó i que ens preocupava per la seva extrema vulnerabilitat. Ell no va fer preguntes i em va dir: «Si ningú no el vol acollir, que vingui a casa meva. Ell és dels meus.» En aquelles dates li havien muntat un sarau horrible per unes declaracions seves. Els que no havien entès res de les seves paraules evangèliques el volien crucificar en nom d’una versió manipulada de l’Evangeli de Jesús. Va patir molt la incomprensió i la persecució dels seus. Però, com sempre, les seves obres, que acreditaven la seva vida, van servir de sentència alliberadora.
Ens diuen que al final de la vida ens jutjaran per l’amor. Jo crec que el judici es fa cada dia, i la sentència també. Si estimem i obrem estimant sense condicions, sense etiquetes, sense prejudicis, etc. la consciència i el sentit de la fe ens alliberen i ens fan seguir. Gent que ha fet de l’Evangeli una ideologia i no una norma de vida sempre tindran arguments per voler esborrar del mapa els que, amb la seva vida, ens recorden que Jesús va passar pel món fent el bé, acostant-se als perdedors i fent pròpia la seva causa.
Gràcies, Pare Manel. La teva vida és llum i referència per als nets de cor i posa al descobert els fariseus d’avui, que parlen i no fan, que imposen càrregues pesades als més empobrits de la societat mentre viuen amagats als cataus puritans dels que es pensen que son déu i s’atribueixen el dret de condemnar… El mateix van fer amb Jesús… i ara —com Tu— viu.
Gràcies pel teu cor net, per ensenyar-nos amb la teva vida i amb les teves obres que l’evangeli de les benaurances i de la compassió (passió compartida) és l’Evangeli de Jesús.
Avui hauràs escoltat de llavis del mateix Jesús: «Vine, beneït del meu Pare, rep en herència el cel que ell t’ha preparat. Perquè tenia fam, i em vas donar menjar; tenia set, i em vas donar de beure; era foraster, i em vas acollir; anava despullat, i em vas vestir; estava malalt, i em vas visitar; era a la presó, i em vas venir a veure; era a la presó, i em vas estimar tal com era.»
