El recent traspàs del monjo de Montserrat Hilari Raguerposarà en gran relleu la seva aportació a la historiografia civil ieclesiàstica de la primera meitat del segle XX. Ha estat un treball realment debenedictí el que la seva vida longeva ha propiciat de dur a terme, sempre ambl’afany de vindicar algunes figures singulars. Menys coneguda és la sevafaceta, vitalment important, d’amor a la Sagrada Escriptura i concretament alssalms i a l’ús que en fa l’Església. És la que volem recordar ara.
El mateix pare Raguer havia afirmat que ingressà aMontserrat, ja advocat, perquè sentia que Déu el cridava en aquest lloc, peròno tenia cap opinió preconcebuda en matèria d’espiritualitat i es posàdòcilment en mans dels formadors. Al moment d’ingressar-hi, el monestir erafecund culturalment en els camps monàstic i bíblic. Un equip de monjos acabavade preparar per a la Biblioteca de Autores Cristianos una magnífica edició dela Vida i la Regla de Sant Benet, en llatí i en castellà, amb introduccions icomentaris que aguantaren ben bé mig segle. Un altre equip continuava l’obra dela Bíblia de Montserrat, l’ànima de la qual va ser el pare Bonaventura Ubach.Aquest monjo acabava d’incorporar-se definitivament a l’abadia, després d’unaquarantena d’anys d’alternança entre els països bíblics i Roma, on a mésd’escriure i ensenyar havia treballat per crear el Museu Bíblic de Montserrat iser l’ambaixador del nucli originari de la pinacoteca i de la col·lecció degravats que posseeix.
El novici Raguer podia contemplar, quan anava a repartir eldiumenge l’aigua beneita a les cel·les dels pares, com tots tenien com a mínimtres llibres als prestatges: la Regla benedictina, el diccionari Fabra i elPsalteri de la Bíblia montserratina. Per a aquells monjos acostumats a cantarla salmòdia en la versió llatina Vulgata era un enriquiment estudiar elscomentaris als salms que el pare Ubach feia a partir de la seva traducció del’original hebreu, documentant-se en el clàssic benedictí Calmet i en autorsrecents sobretot d’àmbit germànic (Schögl, Duhm, Gunkel, Bertholdt…). Això ésel que copsà el novici Hilari, que en les classes d’iniciació monàstica aprenial’assignatura explícita d’Explanatio Psalmorum.
Vingueren després els anys d’estudis eclesiàstics, sempre marcatsper la participació diària en la litúrgia i la vida del monestir. Després del’ordenació sacerdotal, estudià a París ciències polítiques, cursos de doctorati doctrina social de l’Església. Contribuí a la fundació montserratina delmonestir de Medellín en dues ocasions: la primera quan s’iniciava el ConciliVaticà II i la segona, més llarga, en temps del maig del 68. Entremig emprenguéa Montserrat la revista Documents d’Església, admirador com era dels dos Papesque presidiren el Concili. La segona estada a Colòmbia coincidí amb el momentpostconciliar que el clergat i els religiosos i religioses havien de fer el pasd’una recitació feixuga del Breviari o de textos devocionals a la nova Litúrgiade les Hores. El pare Raguer desplegà els seus coneixements bíblics i litúrgicsa través d’una gran profusió de cursets i conferències. Fruit d’aquestadocència, publicà a Bilbao el manual corresponent.
Retornat a Montserrat, es doctorà en dret civil i successivamentes llicencià en Sagrada Escriptura. Continuà la seva tasca d’investigador,sempre alternada amb la dedicació pastoral. Una obra senzilla, peròcaracterística del pare Hilari, fou la publicació de la versió catalana dels Salmsque el pare Guiu Camps havia preparat per a la litúrgia. En aquest llibret,reeditat contínuament, cada salm va precedit d’una breu introducció, genstècnica però sí espiritual, amb un innegable to jocós. I és que si alguna cosapodia distreure de la doctrina bíblica que Raguer transmetia era el farcimentd’anècdotes.
Això explica també que fos un gran conversador i en fesobjecte d’aportació espiritual a la comunitat. En efecte, quan tingué el primerensurt, greu, en matèria de salut, malgrat que pogué refer-se’n i participar enels actes de pregària, volgué continuar vivint i menjant a la infermeria, pertal d’animar per la conversa els germans de comunitat que compartienconvalescència.
Ja retirat de la projecció pública però sense deixar detreballar i de publicar els volums de l’Arxiu de l’Església catalana durant laguerra civil i dos reculls de dispersos articles d’història, remodelà el manualsobre Litúrgia de les Hores per publicar-lo en català. Aquesta fou la sevaúltima obra impresa.
Però el seu amor a la salmòdia perdurarà, en un gran àmbiteclesial i potser irreversiblement, en el suggeriment que proposà en moments degrans canvis com fou per a les comunitats monàstiques la reforma de l’Oficidiví. En el món benedictí hom volgué aplicar a les necessitats actuals laponderada llibertat que la Regla mateixa propicia. Això permeté que lescomunitats experimentessin diverses modalitats d’estructura de la salmòdia,sempre atenent-se als tres principis de «pregària prolongada, feta en comú,distribuïda en el temps».
Algunes comunitats optaren per mantenir l’estructura de laRegla benedictina, amb petites modificacions. Altres seguiren un format quepermet resar en una setmana tot el saltiri, tal com recomana sant Benet. Una terceramodalitat l’eixamplava a dues setmanes i ordenava els salms amb un relleuespecial concedit al diumenge i al divendres. Mentre a Montserrat esreflexionava sobre el tema, el pare Hilari proposà: ¿per què no ordenem elssalms de tal manera que puguem reservar per a les hores majors i completesl’estructura de la Litúrgia de les Hores de l’Església romana i així en facilitemla participació dels fidels?
La proposta fou ben acceptada i, obtinguda la degudaaprovació, l’acolliren també els monestirs benedictins de la Província HispànicaSublacense i totes les comunitats de monges benedictines de la Península. Aixòtingué lloc molt abans que les celebracions de Montserrat fossin transmeses perràdio, internet o televisió. Els anys successius a l’adopció d’aquestaestructura han donat raó a la intuïció del pare Hilari Raguer: tant els fidelsque acudeixen als monestirs com els qui, de lluny estant, s’uneixen a lescelebracions han anat assimilant la pregària de l’Església i viuen de la sevaespiritualitat.
