Quan resem el Parenostre, amb sinceritat i plena confiança,ens sentim fills de Déu i germans els uns dels altres. El resultat és que cauentotes les barreres que separen les persones per qualsevol motiu. Hem de pensar,doncs, les conseqüències. El papa Francesc, just a començament de la seva novacarta-encíclica Fratelli tutti, ho diu amb molta claredat inspirant-se en laintuïció de sant Francesc d’Assís quan afirma que «amb les seves poques isenzilles paraules va expressar l’essencial d’una fraternitat oberta, quepermet reconèixer, valorar i estimar cada persona més enllà de la proximitatfísica, més enllà del lloc de l’univers on hagi nascut i on viu» (núm. 1).

En un món globalitzat com el nostre, quan el fenomen de laimmigració i la mobilitat està tan estès, qui és el foraster? El nostreveïnatge universal, amb la seva facilitat de comunicacions i d’intercanvi, integracada cop més la diversitat de cultures i dona opció al benefici mutu, sempreque els pobles estiguin disposats a acollir-se els uns als altres. Mirem larealitat que ens envolta, potser fins i tot la més propera, com la família iels veïns, com també els pobles i ciutats i ens adonarem de l’enorme canvi que estemexperimentant. El papa Francesc manifesta «sentir-se motivat per dedicaraquesta nova encíclica a la fraternitat i a l’amistat social» (núm. 2), i fixanovament la mirada en el sant d’Assís per veure que «va sembrar pau per totarreu i va caminar a prop dels pobres, dels abandonats, dels malalts, dels descartats,dels darrers», en un immens gest d’acollida.

Aquest gest, que és un valor eminentment evangèlic ihumanitari, ha estat i encara és el signe inequívoc d’haver entès el preceptedel Senyor quan, a la pregunta sobre el primer manament de la Llei, Jesús uneixel primer manament amb el segon per fer-nos adonar que no és possible l’un sensel’altre: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totel pensament.» Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon ésmolt semblant: «Estima els altres com a tu mateix.» Resulta exigent pensar quela mesura del nostre amor a Déu és el nostre amor al proïsme. Però és així. Elpas decisiu el dona Jesús en la seva predicació, i sobretot en la seva actuació,fins al punt de dir: «Quan era foraster, em vau acollir» (Mt 25,35). Desd’aquesta identificació, resulta fàcil saber com hem acollit Déu en la nostravida si ens fixem en la nostra capacitat d’acollida en relació amb els altres, enun desig mundial de fraternitat.