Acabo de tenir una conversa amb un amic entranyable, per a més senyes sacerdot, salvadorenc, bisbe auxiliar i cardenal de l’Església. És Gregorio Rosa Chávez. He parlat en diferents ocasions d’ell en aquest espai, i permeteu-me que avui ressalti un aspecte de la seva personalitat que mai no deixa d’impressionar-me. Quan li planteges qualsevol afer, lluny de precipitar-se a donar la seva opinió o fer afirmacions, sorprèn la seva capacitat de plantejar preguntes. No són preguntes inquisitives, no furguen en aspectes aliens a la conversa. Tampoc no són preguntes banals o de simple tràmit. Al contrari, són interrogants sincers, profunds, que planteja des del desig de comprendre’t més bé i et permeten aclarir, precisar, ampliar el que li estàs dient. Per respondre-hi has de capbussar-te en la teva pròpia experiència, anar més enllà d’allò automàtic o de la simple informació, per comprometre’t amb la teva resposta, habitar-la, fer-te’n responsable.

Que en són, de poderoses, les bones preguntes! Com podem arribar a conèixer-nos, si aprenem a preguntar-nos així quan som davant d’alguna disjuntiva o fins i tot davant d’alguna convicció! La meva especialitat actual, la intel·ligència col·laborativa, intenta conrear decididament aquesta capacitat heurística d’avançar plegats plantejant-nos preguntes encertades i ben formulades, que ens permetin fer mineria de la nostra pròpia experiència, lligar caps, trobar tendències o constants, i aventurar respostes sempre provisionals per afrontar desafiaments.

Però ell, en això, és un mestre. Les seves preguntes et col·loquen davant de tu mateixa i d’alguna manera et toquen el cor. Una que em va plantejar sobre un projecte del qual li vaig parlar, va ser: «Què opinen els seus promotors de la Fratelli tutti?» «Què farien si es trobessin amb Mons. Romero?» Gràcies per les preguntes, Eminència! I per la bona amistat amb què les planteja. Intentaré aprendre a preguntar i a preguntar-me, per comprendre millor, per estimar millor.