La Conferència Episcopal Espanyola (CEE) publicava divendres una nota titulada La vida és un do; l’eutanàsia, un fracàs. Constata que la tramitació de la llei d’eutanàsia al Congrés, on es va aprovar dijous en comissió, s’ha fet de manera “sospitosament accelerada, en temps de pandèmia i estat d’alarma, sense escolta ni diàleg públic”. Per als bisbes, l’aprovació de la norma suposa “una ruptura moral; un canvi en les finalitats de l’Estat: de defensar la vida a ser responsable de la mort infligida, i també de la professió mèdica, cridada en la mesura del possible a guarir o almenys alleujar, en qualsevol cas a consolar, però mai a provocar la mort intencionadament”. La nota insta a la promoció de les cures pal·liatives, que “ajuden a viure la malaltia greu sense dolor”, i a l’acompanyament integral, també espiritual dels malalts i les seves famílies. El director del Secretariat de la Comissió de Comunicació de l’Episcopat espanyol, José Gabriel Vera, ha explicat aquest divendres, en el programa El Mirador de l’actualitat de Ràdio Estel, el sentit d’aquest missatge dels bisbes.
Quin missatge vol oferir l’Església a la societat espanyola davant l’aprovació d’una llei que legalitza l’eutanàsia?
Que provocar la mort no és la solució a cap problema humà. Fa molts anys que es parla de la cultura de la mort. En canvi, continua creixent tot el corrent que proposa la mort com a solució, davant un embaràs, una persona gran greument malalta o altres realitats. Però no és la solució, i això és un gir en una cultura inhumana. Tots estem d’acord que no volem patir, encara que la fe ens porti sovint a trobar un sentit al sofriment, però no vol ningú aquest patiment. L’eutanàsia no acaba amb el sofriment, sinó amb la vida. És com si, a un nen que es trenca la cama, la hi talléssim com a solució. No s’acabaria aquí el problema, sinó que començaria.
Segons diverses enquestes d’opinió, hi ha un suport majoritari, com a mínim, a escoltar la voluntat que alguns ciutadans poden expressar de morir. Cal apostar per les cures pal·liatives com la millor alternativa a provocar la mort?
L’experiència de les cures pal·liatives és molt pròpia de l’Església, com es veu en l’acció dels Germans de Sant Joan de Déu, els religiosos camils o altres obres. Cuiden la gent. Davant un sofriment molt gran, la pregunta hauria de ser sobre treure aquest sofriment, en lloc de plantejar sobre morir per acabar de patir. En una enquesta, aleshores, la primera opció seria majoritària. Abans de fer una llei d’eutanàsia, caldria elaborar-ne una de cures pal·liatives, que no existeix a Espanya. La persona que vol morir no té el dret de veure acabada la pròpia vida, com la sanitat no té tampoc l’obligació de matar-la pel fet que aquell home o aquella dona hagi manifestat el desig de morir.
La Conferència Episcopal Espanyola preveu alguna acció de diàleg amb el govern espanyol per a un possible replantejament d’aquesta regulació?
L’Episcopat té sempre un diàleg obert. Però en això, no hi ha pregunta ni diàleg. La Conferència Episcopal ha convocat per al dimecres 16 una jornada de dejuni i pregària, perquè és previsible que el dia 17 s’aprovi l’eutanàsia. El recurs dels cristians és la pregària, demanar al Senyor que mogui els cors dels qui han de votar aquesta llei, perquè promoguin abans una norma de cures pal·liatives, de les persones, i no pas de mort. Els polítics, però, ja han pres les seves decisions. Malgrat tot, estan en mans de Déu, encara que sembla que obliden això.
Moltes vegades es produeixen allò que el Papa qualifica de “colonitzacions ideològiques”, per exemple quan es parla del dret a morir dignament, un principi que tots podem compartir si s’entén des d’una priorització de la vida. Una llei com aquesta de l’eutanàsia podem dir que n’és un exemple? Ho dic perquè teòricament planteja la legalització de manera molt restrictiva. És fiable aquesta limitació aparentment estricta?
No, gens, perquè l’experiència, a partir dels pocs països on està legalitzada l’eutanàsia, és que inicialment decideix la persona. Però després, si algú està incapacitat, decideix la família. I si aquesta no hi està d’acord, la decisió correspon als metges. El cas d’ara fa uns mesos a Anglaterra, en què els sanitaris van decidir sobre la vida d’un nen per sobre de la voluntat dels pares, és prou significatiu. A Holanda, a més, hi ha persones grans que, quan s’han jubilat, es refugien a Alemanya perquè no els apliquin una llei d’eutanàsia. En definitiva, les experiències són cada vegada més dures, i no podem estar segurs davant el fet que la llei espanyola teòricament sigui restrictiva o exigeixi molts permisos.
Què pot canviar en la societat espanyola amb una llei que regula l’eutanàsia? I què poden fer per canviar la norma els catòlics i, en general, els qui estiguin en contra d’aquesta pràctica?
El primer punt és ara mateix la pregària, però també la formació en una cultura de la vida, en la cura sincera i de cor a les persones que pateixen. Tot això és clau fins que es pugui aprovar en el seu moment una llei de cures pal·liatives i que aquesta pràctica, que ja es fa sovint des d’organismes de l’Església s’institucionalitzi.
Es pot escoltar AQUÍ el programa El Mirador de l’actualitat d’aquest divendres 11 de desembre.
