El papa Francesc ha fet a l’Església i al món un magnífic regal nadalenc: la carta apostòlica Amb cor de pare sobre sant Josep. El seu objectiu és que creixi l’amor a aquest gran sant, patró de l’Església, «per ser impulsats a implorar-li la intercessió i imitar les seves virtuts i la seva resolució». Talment com en unes noves lletanies adaptades al segle XXI, qualifica el custodi de Jesús de pare estimat, pare en la tendresa, pare en l’obediència, en l’acollida, en la valentia creativa, pare treballador, pare en l’ombra. I explica bellament el sentit d’ésser pare, vàlid per a tota paternitat: «Introduir el fill en l’experiència de la vida no per retenir-lo, ni empresonar-lo, ni posseir-lo, sinó per fer-lo lliure, per fer-lo sortir.»
Francesc aporta una visió inèdita de l’apel·latiu «castíssim», aplicat a l’espòs de Maria quan afirma que «la castedat no és una indicació merament afectiva, sinó la síntesi d’una actitud que expressa el contrari de posseir. Només quan un amor és cast és un veritable amor». I d’aquest punt n’extreu una conseqüència social, especialment brillant i programàtica, que «el món necessita pares i rebutja els amos», és a dir: «Rebutja els qui volen usar la possessió de l’altre per omplir el seu propi buit, els qui confonen autoritat amb autoritarisme, servei amb servilisme, confrontació amb opressió, caritat amb assistencialisme, força amb destrucció.»
En la mateixa línia de la revolució de la tendresa de la qual Francesc ha parlat des dels inicis del seu pontificat, diu que «Jesús va veure la tendresa de Déu en Josep». I ens convida a «acceptar la nostra debilitat amb intensa tendresa». Una tendresa que en un món de violència masclista, il·lumina la relació entre homes i dones perquè «avui on la violència psicològica, verbal i física sobre la dona és palesa, Josep es presenta com la figura d’home respectuós, delicat, que tot i no tenir tota la informació es decideix per la fama, dignitat i vida de Maria. I en el seu dubte de com fer el millor, Déu l’ajuda a optar i li il·lumina el seny».
La carta apostòlica està amarada de realisme cristià. Un realisme que no rebutja res del que existeix i des del qual fa clares referències al moment actual, quan ressalta que sovint s’esdevenen fets en la nostra vida el significat dels quals no entenem. «La nostra primera reacció és sovint de decepció i de rebel·lió.» Per superar-la, Francesc, aposta per una nova lògica, seguint l’actitud de Josep que «va deixar de banda els seus raonaments per donar pas a allò que s’esdevé i per més misteriós que li sembli, ho acull, assumeix la responsabilitat i es reconcilia amb la seva pròpia història». Presentem en aquest número de Catalunya Cristiana el testimoni d’aquells catalans que, arreu del món, seguint aquestes passes, s’han proposat de viure feliços aquest Nadal estrany, però recollit, probablement únic. Bon Nadal!
