Al Primer Pla d’aquest número de Catalunya Cristiana, la periodista freelance Carme Escales explica amb afecte com perviu el llegat de dos homes d’Església que moriren l’any passat i que foren referents en la defensa i suport als més vulnerables: el bisbe Pere Casaldàliga i mossèn Manuel Pousa, el Pare Manel.
L’Associació Araguaia posa el seu accent en les causes que defensà Casaldàliga: la lluita pels drets dels indígenes i la supervivència i valoració positiva de llurs pobles i cultures; el compromís amb l’Església dels pobres; el diàleg intercultural i interreligiós; la reivindicació de la dona; la cultura de la Pau; el respecte dels Drets Humans per a tots els pobles i totes les dones i homes; la lluita per l’establiment d’un model econòmic que contribueixi a eliminar les diferències i el suport i defensa d’un model d’agricultura basat en la sobirania alimentària i el respecte del medi ambient.
Pel que fa a la Fundació P. Manel, atén els fills d’aquells que en el seu dia va acompanyar aquest sacerdot diocesà planer i accessible, especialment actiu als barris de Verdum i Roquetes de Barcelona. El P. Manel fins i tot havia casat joves del barri a dins de la presó. La Fundació, a més de donar a conèixer la seva figura, s’està obrint a promoure les economies comunitàries, amb el desig d’incloure noves generacions d’amics i finançadors del projecte.
No són compromisos propis d’altre temps o unes propostes per a grups nostàlgics. Més que mai les necessitats són vives i poden trobar resposta en les noves generacions. Millennials compromesos és el títol d’un article d’Antoni López Tovar a La Vanguardia (27/12/2020). És esperançador. Recull el testimoni de quatre joves, tots ells nascuts als anys 90 i compromesos en diverses causes arreu del món: una escola a l’Àfrica construïda per estudiants; atenció directa als positius de coronavirus amb la Creu Roja en un poble de Granada; una organització que recull 800 àpats al mes que són lliurats a un refugi per a dones maltractades; conservació d’espècies en perill al Carib o plans d’adaptació al canvi climàtic, entre d’altres. Un d’aquests joves, el Diego, diu: «En la nostra generació i en les més joves no tenim al cap aquells dogmes que diuen que es fa impossible el canvi» i posa aquest exemple: «L’agricultura industrial convencional química té mig segle. Però no és l’única alternativa, ja que s’havia fet un altre tipus d’agricultura durant milers d’anys.» I l’Alèxia afegeix: «La meva generació és molt més oberta (…) en qüestions com la immigració i molt més conscienciada ecològicament i mediambientalment.» En el fons, treballen per les mateixes causes que ompliren de sentit la vida de Pere Casaldàliga i del P. Manel.
