Sovint, solem acomiadar-nos dient: «Cuida’t!» Perquè no quedi en un bon desig, seria més coherent afegir-hi: «I deixa’t cuidar.» I encara ho seria més preguntar-li a l’altre, si hi tenim prou confiança: «Qui et cuida?» o «Vols que et cuidi?» El Primer Pla d’aquest número de Catalunya Cristiana està dedicat als qui tenen cura dels altres per mitjà del voluntariat. En les actuals circumstàncies, el fet de sentir la vulnerabilitat pròpia i aliena (l’ombra de la indigència, de la intempèrie, del sofriment i de la mort) du més que mai a la necessitat de l’empara, és a dir, a la cura i la protecció dels altres i d’un mateix [Josep Maria Esquirol, La penúltima bondat. Assaig sobre la vida humana, Quaderns Crema, 2018].
El tema de la cura en la seva dimensió social ha estat el fil conductor del missatge del papa Francesc amb motiu de la Jornada Mundial de la Pau 2021: «La cultura de la cura, com a camí de pau» on sosté que aquesta cultura s’ha de fonamentar en la brúixola dels principis socials de l’Església que poden donar un rumb realment humà al procés de globalització en el qual estem immersos (cf. núm. 7).
Cal, doncs, prendre bona nota de les lliçons positives que també podem extreure de la pandèmia: les entitats socials han detectat moltes necessitats no resoltes que tenen com a denominatiu comú la soledat i, en correspondència, que s’ha incrementat notablement el nombre de voluntaris socials. Més de dos milions de persones a l’Estat espanyol s’han incorporat al voluntariat social, considerat «servei essencial», arran de la pandèmia. L’enginy de la caritat ha portat a crear xarxes comunitàries als barris; hi ha persones que han trobat la manera de fer algun voluntariat a distància, telefònic o telemàtic. Un exemple ha estat al Centre Socioeducatiu Poblenou de la Fundació Pere Tarrés. La prova pilot, amb resultats satisfactoris, es podria replicar en altres centres.
Cristianisme i Justícia ens convida a «recuperar tan aviat com puguem els carrers, aquest lloc arriscadament meravellós de trobada i celebració; aquest lloc magnífic on reivindicar democràcia i drets; aquest lloc tan necessari on anar teixint quotidianament lluites compartides com a comunitat, veïnatge i ciutadania, sense oblidar, però, les condicions de vida de tantes persones que seguiran sense sostre o en habitatges insegurs, insalubres, per a les quals el carrer no representa l’anhel de llibertat dels que tenen una llar on tornar». De totes elles, malgrat la complexitat i la diversitat de perfils dels sense llar, cal també tenir-ne cura sol·lícita.
