Una llarga o curta història, la nostra, cadascú la seva, plena de records guardats en el cor. Hi ha hagut persones, de les quals Déu s’ha servit per fer-nos arribar la seva proximitat i oferir-nos la seva amistat. Una experiència que ha posat arrels. Si, d’això en podem dir «experiència religiosa» perquè hi ha hagut un esdeveniment de relació interpersonal a través del qual m’he sentit personalment implicat i interiorment transformat. Es tracta d’una mena de «paternitat en la fe» que ha fet possible accedir a Déu gràcies a l’acompanyament silenciós de persones creients al nostre costat, per la paraula explícita que ens ha estat comunicada o pel testimoni silenciós fet invitació a actuar segons l’Evangeli. D’una o altra manera podem tenir la certesa que algú ens ha acompanyat fins a Jesús. Però, és realment així? O, ha estat Jesús mateix qui ens ha atret cap a ell?
El relat bíblic del jove Samuel ens indica que «Déu és el qui té la iniciativa de la crida». Ens ho fa veure la intervenció d’Elí, quan diu a Samuel: «Ves a dormir i, si et torna a cridar, digues-li: “Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta.”» És la intervenció de l’adult que ajuda el més jove a discernir la veu de Déu, a prestar-li atenció i a posar-se en actitud d’escolta. Que potser no fan el mateix els pares i mares que volen ajudar els seus fills a «escoltar» Déu? No fan el mateix els catequistes i tants educadors…? I va arribar el moment en què «el Senyor es presenta i el crida com les altres vegades: “Samuel, Samuel.” Ell li respon: “Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta.”». Algú ha ajudat Samuel a detectar que Déu vol dir-li alguna cosa. En certa manera, l’ha acompanyat fins al Senyor, li ha facilitat l’accés i li ha assegurat la cobertura.
Passa el mateix amb Jesús. Qui porta fins a Jesús és Joan el Baptista. Gràcies a ell, els joves deixebles capten el missatge i «segueixen Jesús». Un d’ells, Andreu, va cap al seu germà Simó Pere i «l’acompanya on és Jesús». S’han posat les arrels, hi ha un testimoni, una invitació personal, una proposta de futur; aleshores, l’encontre amb Jesús ha estat possible, ha tingut lloc. D’aquesta manera, hem d’aprendre que la transmissió de la fe no consisteix a comunicar unes idees, sinó sobretot l’encontre amb Jesucrist. Així, el descobriment vocacional passa per la intervenció d’algú que ja ho ha viscut i que no pot fer altra cosa que comunicar-ho. En aquest i en tot moment, sol o amb altres, cal acudir a la pregària i escoltar amb el cor.
