Fa un parell d’anys vaig poder participar a Roma per part de la Comissió Justícia i Pau en una Conferència Internacional sobre Els drets humans al món contemporani: conquestes, omissions, negacions. Tant per la temàtica com pel testimoni dels participants d’arreu del món, especialment dels països on els drets humans no són respectats, va ser una experiència singular i creadora de molta inquietud per la situació que vam observar i analitzar. El papa Francesc, en la seva intervenció, ens va advertir que en el món d’avui persisteixen nombroses formes d’injustícia, nodrides per visions antropològiques reductives i per un model econòmic basat en els guanys, que no dubta a explotar, descartar i fins i tot matar l’home. Mentre una part de la humanitat viu en l’opulència, una altra part veu la seva pròpia dignitat desconeguda, menyspreada o trepitjada i els seus drets fonamentals ignorats o violats.
A partir d’aquesta anàlisi, i de moltes de les intervencions, es va relacionar la pràctica o no pràctica dels drets humans amb la necessitat urgent del treball per la pau. Justament, en aquest sentit, el papa Francesc ha insistit darrerament, en la seva encíclica Fratelli tutti, en el que ell anomena «l’artesania de la pau» que ens involucra a tots i —com diu ell— «no hi ha punt final en la construcció de la pau social d’un país, sinó que és una tasca que no dona treva i que exigeix el compromís de tots» (FT 232). Una vegada més, insisteix en la «cultura del trobament», que «exigeix col·locar al bell mig de tota acció política, social i econòmica la persona humana, la seva altíssima dignitat i el respecte pel bé comú. Que aquest esforç ens faci fugir de tota temptació de venjança i recerca d’interessos només particulars i a curt termini» (íbid.). Ja en l’anàlisi de la Conferència Internacional esmentada, vèiem que augmenta la desconfiança en els sistemes democràtics per les polítiques totalitàries que propicien règims dictatorials provinents tant de la dreta com de l’esquerra. Ens ho han explicitat persones i Esglésies que en els seus respectius països ja viuen aquesta angoixosa situació, sotmesos a menyspreu, persecució i indiferència.
En aquesta situació ideològicament tan desdibuixada i buida de coherència, preocupa molt que a la pràctica els Drets Humans no interessin i, si se’ls fa alguna concessió, no passa de ser només una declaració de bones intencions. De fet, arriba un moment en què molts somnis s’estan convertint en malsons i les esperances en un món que avança en dignitat, s’esvaeixen. Tanmateix, malgrat totes les nostres incoherències i debilitats, crec sincerament que estem en un moment decisiu en el qual la defensa i promoció dels Drets Humans —juntament amb els seus respectius deures— ha de ser el compromís col·lectiu que ens ajudi a construir cada dia la nostra convivència en pau.
