Sempre m’ha cridat l’atenció el fet que Jesús té unes «prioritats pastorals» que expliquen la seva atenció a les persones per acollir-les, la seva capacitat d’escolta i l’atenció personalitzada, la proximitat a tot aquell o aquella que mostra una necessitat física, espiritual o material. Quan es defineix com a bon Pastor, la gent l’entén, perquè saben per experiència que el pastor té cura de les ovelles, les coneix i elles el coneixen, les estima i les porta a bons pasturatges. Així, es fa proper als qui esperen d’ell una paraula d’esperança, una alenada de salut, un gest d’alliberament. Només cal anar a l’Evangeli per veure que entre les seves prioritats hi ha els malalts, tant en el seu sentit propi com en el més ample, de persona necessitada de salut.
L’Evangeli ens fa veure que l’activitat de Jesús era frenètica, però que, amb un gran equilibri per la seva part, la sap unir als moments de pregària, de contacte amb el seu Pare, i això fa que els seus deixebles li arribin a dir: «Tothom us està buscant.» La passió de Jesús pels malalts ens duu a una reflexió sobre nosaltres, els seus seguidors, la seva Església, en una circumstància en la qual, a causa de la pandèmia, s’han hagut de multiplicar molt, i no sense dificultats, els esforços d’atenció. Som davant d’una de les prioritats en la nostra relació amb el Senyor i amb les persones. Quan l’esperit del mal posseeix algú, Jesús es presenta com el qui venç i fa que la persona recuperi la seva dignitat i la seva llibertat. Només units a Ell i estimant com Ell, podrem unir-nos a la seva lluita contra el mal, i vence’l, també.
La proximitat de Jesús envers els malalts que esperen curació i envers tots aquells o aquelles que tenen necessitat de salvació, ens estimula i anima a fer de la nostra vida una entrega a la causa de l’evangelització que inclou paraules i fets alliberadors, actituds i accions de transformació personal i social, el canvi que Déu espera des de la nostra conversió a Ell i a tots els qui són la seva imatge i semblança. D’aquí, el dret a evangelitzar l’àmbit social, és a dir, i tal com ho detalla la Doctrina Social de l’Església, a «fer ressonar la paraula alliberadora de l’Evangeli en el complex món de la producció, del treball, de l’empresa, de les finances, del comerç, de la política, de la jurisprudència, de la cultura, de les comunicacions socials, en el qual vivim. L’amonestació que sant Pau “pobre de mi, que no ho fes!” (1Co 9,16) s’adreça a si mateix ha de ressonar també en la nostra consciència com una crida a escampar l’Evangeli de paraula i amb fets» (cf. CDSE 71). L’esforç diari ha de fer que l’atenció a la salut de la persona arribi a tots els indrets de la seva vida.
Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca
