Aquest llarg temps de pandèmia a tots, més que mai, ens hafet pensar en la mort que, en molts casos, ens ha tocat de prop. I ens haportat també a parlar-ne amb naturalitat amb la família, amb els amics o ambels companys de comunitat o de feina. Hem anat aprenent que la mort no és una realitataliena, talment un ésser estrany que vingués de fora a buscar-nos, sinó que totssom éssers fràgils, vulnerables, limitats i mortals. El traspàs dels nostres éssersestimats ens ajuda a plantejar el nostre propi final. I la realitat inexorablede la nostre fi cal assumir-la amb serenor i amb realisme, com han fet tantesgeneracions abans que la nostra. Solament així podem valorar justament el grando de l’existència. Dir que estem joiosos de viure i no acceptar que aquestviure tingui un final fora incoherent.
I de la mateixa manera que és molt aconsellable fertestament, és realista parlar del destí que voldríem per al nostre cos eldarrer dia i deixar-ho escrit. Les fórmules més habituals són la inhumació—l’enterrament convencional— i la incineració —una praxi que va en augment— toti que algunes persones, per motius caritatius o senzillament altruistes,decideixen «donar el cos a la ciència», per permetre així als estudiants deMedicina fer pràctiques d’anatomia i cirurgia; però, com s’explica en el PrimerPla d’aquest número, avui les facultats de Medicina estan saturades de cossos.En canvi, una fórmula generosa —que alguns segueixen ja en vida— és la donaciód’òrgans o de teixits: cada donant de teixits pot ajudar 100 persones i finss’extreuen còrnies de persones d’edat avançada. Hi ha persones (laics,consagrats, religiosos, preveres…) que, ja en vida, discretament i generosa,han fet donació d’algun òrgan a familiars o amics. I, com diu el papa Francesc:«El significat de la donació per al donant, per al receptor, per a la societat,no s’esgota en la seva “utilitat”, ja que es tracta d’experiències profundamenthumanes i carregades d’amor i d’altruisme.»
El temps de Quaresma és propici per interioritzar… De lamateixa manera que molts fan testament, també és convenient plantejar-seaquestes qüestions, parlar-ne obertament amb els que ens estimen i decidir quanencara podem fer-ho, evitant deixar aquestes delicades decisions a l’albir delsque vindran. I la donació d’òrgans o de teixits, encara en vida o després de morts,és una almoina preciosa. Parlem-ne a les nostres comunitats, a les homilies, ales catequesis, al catecumenat. Reflexionem en aquestes lliçons de vida tan valuoses.Solament així serem més conscients i realistes del nostre viure, i viurem méspacificats i joiosos.
Ens hem plantejat el final de la nostra vida encoherència amb les nostres creences? Els nostres n’estan al cas?
