Arcadi Oliveres, economista, activista i transformador social, viu el darrer tram de la seva vida fent el que més li agrada: rodejat d’amics i de familiars, explicant a tothom qui el vulgui escoltar les estructures d’injustícia del món per tal de motivar un canvi. “Aquesta mort anunciada em permet aprofitar millor els últims moments per fruir de la proximitat, de l’amistat, de tots els missatges que m’arriben.” Mai ha tingut un no per a Ràdio Estel i Catalunya Cristiana, i en aquesta ocasió tampoc. El 18 de febrer ens va rebre a casa seva, a Sant Cugat del Vallès, i ens va transmetre un missatge d’esperança que volem compartir amb tots vosaltres.

Com estàs, Arcadi?

Greument malalt, força espantat, però molt rodejat d’estimació, com mai a la vida he tingut. Evidentment, quan vaig néixer els meus pares devien estar molt contents, però t’asseguro que uns dies com aquestes tres setmanes darreres que acabo de viure, rodejat d’amics, de companys, de família, de trucades telefòniques, no els havia tingut mai a la vida. Tinc ganes que neixi cada dia perquè sé que rebré estimació. Rebré dolors, per descomptat, que avui dia es poden salvar amb dosis massives de morfina, però em reconforta saber que durant moltes hores tindré aquesta companyonia i aquesta estimació. Això compensa sobradament les males estones. Per tant, de salut no estic gaire bé, però en canvi d’alegria, benestar, esperança… tanta com en vulguis.

Quan et diuen que tens el que tens, què penses?

Que tots ens hem de morir un moment o altre. En certa manera és una fortuna que t’ho diguin perquè saps que a diferència de molta gent, tens una caducitat establerta. Saber que tens això t’obre les portes a l’acomiadament, a l’agraïment, a fruir d’aquests minuts, per tant, vol dir que tens una petita esperança afegida. També penso que soc un afortunat, perquè puc fer càlculs del que m’ha passat, de com puc evolucionar aquestes setmanes que quedin i puc fer una cosa molt important: fer balanç de la vida. Certament, us he de confessar que vaig tenir un moment especialment dolorós quan el metge em va dir que em quedava poc temps de vida, que la malaltia era irreversible i que em posava en mans de cures pal·liatives. El metge m’ho va deixar anar i se’n va anar, i jo em vaig quedar una mica glaçat. Un cop a casa, la cosa va canviar de la nit al dia, perquè tenir la proximitat familiar t’ajuda molt. D’altra banda, la situació viscuda va ser una mena de déjà vu, perquè va ser com reviure el periple que va seguir el meu fill Marcel quan fa just 10 anys es va trobar amb un càncer terminal, amb la diferència que ell en tenia 27 i jo 75, cosa que vol dir que jo he viscut molt més i, per tant, que resulta que he de gaudir d’aquests avantatges. Hi ha una cosa que em té obsessionat: la voluntat de portar-me mínimament com es va portar ell, amb la seva resposta sàvia, intel·ligent, reposada, fins i tot amb la seva capacitat d’animar-nos a nosaltres en aquell moment de dificultat.

En quin moment decideixes fer públic el teu adeu i rebre tothom que et vulgui veure?

Els que em coneixeu sabeu que sempre m’ha agradat la relació pública, la relació amb les altres persones. M’ha semblat que una manera de tirar endavant aquests mesos era compartir aquests moments, recordant el que ha passat, mantenint alguna de les il·lusions que tenia, intentant que aquest temps sigui el màxim de profitós possible, no pel que pugui fer jo, que a aquestes alçades pràcticament no puc fer res, però sí almenys amb la convivència i l’amistat amb els altres.

Què és el que més et reconforta aquests dies?

Sobretot l’estimació de la gent. Tinc ganes que neixi cada matí. Miro quan queda perquè surti el sol, perquè sé que tornaré a tenir un grup de gent amiga, propera, que em diuen i m’expliquen coses amb estimació, i que em permeten gaudir-ne. Mai he sigut tan feliç com ara. Mai he tingut aquestes ànsies de viure, de disfrutar de l’amistat, de l’estimació i de la comprensió dels altres.

Quina és la importància de la fe en aquests moments?

Vosaltres sabeu que soc cristià, tot i que un cristià heterodox. Hi ha temes menors que m’importen poc però hi ha temes majors que són els que em donen força i ímpetu: l’evangeli, les benaurances, l’amor al proïsme, el tracte cristià als altres.

T’has arribat a “emprenyar” amb Déu?

No, sempre hem tingut molt bona relació. Potser no he sigut trencador en aquestes coses. Sé que al llarg de la vida, quan travesses l’adolescència i entres en la maduresa, veus l’Església d’una altra manera, però jo vaig tenir la sort al llarg del meu periple vital, dels 20 als 30 anys, que aquella Església que em va tocar viure, en el meu context, era molt favorable. Era el temps del Concili Vaticà II, d’una Església transformadora, un moment en què molts dogmes ja es deixaven de creure, un temps favorable per mantenir, sense grans xocs, una molt bona relació amb l’Església. També he de confessar que vaig tenir sort de l’escola, de la parròquia, de les comunitats cristianes, dels companys, de manera que es va fer relativament assumible aquesta bona relació.

Un periple vital molt lligat als Caputxins de Sarrià!

El meu primer lligam amb els Caputxins de Sarrià va ser el 1966, arran de la Caputxinada, un responsable de la qual era el pare Joan Botam. Després, aquesta relació va seguir, perquè jo vivia al barri de Sarrià. Els meus quatre fills hi han estat batejats i el funeral del Marcel també va ser als Caputxins de Sarrià. El meu funeral també vull que sigui allà. Josep Maria Fisa, consiliari de Justícia i Pau, ho està preparant tot amb el meu fill.

Josep Maria Fisa és el seu guia espiritual.

Amb Fisa, consiliari de Justícia i Pau, ens uneixen quaranta anys d’amistat. Em va ajudar molt els darrers dies del Marcel i ara també. Després de conèixer la meva sentència de mort, vaig tenir dues sessions amb ell que em van reconfortar molt i em van ajudar a preparar la sortida.

Arcadi, què t’inspira?

M’atreviria a contestar que m’inspira el missatge cristià de les benaurances, i para de comptar.

Sempre transmets un missatge d’esperança. Com t’ho fas per no perdre l’esperança?

Sabent que no hi ha raons objectives per perdre-la. Tenim una terra que ens facilita tot el que necessitem. Si fóssim capaços de saber-la aprofitar bé, de transformar-la, de repartir per igual la riquesa, de tenir les portes obertes, d’estimar l’altre, de portes a l’esperança n’hi ha les que vulguis. No tenim dret a perdre l’esperança.

Per a Arcadi Oliveres, què és ser activista social?

És intentar millorar la convivència. Tots sabem que hi ha problemes socials greus, hi ha gent que s’ho passa malament des del punt de vista laboral, de recursos, de família i que, per tant, la convivència no és senzilla. Per això hem d’intentar que la gent visqui bé, es relacioni amb els altres, se senti acollida, tingui dignitat, una pensió. Tot aquest treball és el que en bona mesura ha configurat la meva vida.

Com et definiries?

Com una persona que intenta ser ben intencionada, que s’intenta implicar en problemes socials, que té una característica que el defineix una mica: al llarg dels anys, per la formació que he tingut i les feines que he desenvolupat, sobretot he intentat descriure i explicar la realitat social i d’acord amb aquesta explicació, mirar en quina mesura la puc transformar. M’agradaria que em definissin com una persona que intenta fer una transformació social, per damunt de les altres coses.

Creus que existeixen les males persones?

Existeixen persones bones que en circumstàncies determinades es troben en situacions que potser no els fan actuar de la manera com ho haurien de fer envers la societat, perquè no han tingut prou força, capacitat o no s’han donat les circumstàncies que els haurien permès fer-ho d’una altra manera. Fins i tot els pitjors de tots són bones persones amb mals moments.

T’imaginaves que impartiries economia als futurs polítics?

No m’ho imaginava però en tenia ganes, perquè en acabar el batxillerat jo volia fer Ciències polítiques, però aleshores, a inicis dels anys seixanta, era una carrera que només s’impartia a Madrid, en una facultat que tenia com a degà Manuel Fraga Iribarne. D’altra banda, el meu pare volia que fos enginyer. Entre política i enginyeria, van sorgir entremig les Econòmiques. Els darrers vint anys de la meva vida he pogut explicar economia als politòlegs i, per tant, he pogut barrejar les dues coses.

S’acaba de publicar el teu darrer llibre: Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar (Angle Editorial). Què has après del món?

Que si el sabéssim organitzar bé, seríem tots molt feliços. El món ens facilita la natura, coneixement científic, producció industrial i agrària, sistema sanitari, mitjans de transport, satisfaccions intel·lectuals, literatura… si tot això que el món ens facilita, ho sabéssim aprofitar per viure bé i fer viure bé la gent, el món seria una joia. Tenim recursos per fer-ho! Malauradament, hi ha un petit grup de gent egoista que de cara a un benefici material —que tampoc no els dona felicitat— és capaç de fastiguejar la resta del planeta.

Dius al llibre que hem d’aprendre a viure amb menys. També amb menys pressa?

La societat slow també exigeix menys pressa, amb tot. Una de les presses que hem tingut és la de l’acumulació. Si algun problema hi ha hagut amb el tema català ha estat la precipitació, voler anar massa de pressa.

Què és la llibertat?

La capacitat que d’acord amb la teva consciència puguis fer allò que et sembla que és útil per als altres, sempre que no els ofenguis ni t’ofenguis a tu mateix. Segons quines coses fem ens podem fer mal a nosaltres i als altres. Si actuem amb aquesta capacitat de fer bé, tots anirem millor.

Durant molts anys has participat en les tertúlies de Ràdio Estel. Què és el que et fa crispar?

Hi ha hagut circumstàncies en què m’he crispat, sobretot en circumstàncies relacionades amb la meva manera de veure les estructures socials i polítiques. El que em crispa és que al món hi hagi tantes irregularitats, abusos, diferències colossals entre rics i pobres, i per contra, no hi hagi consciència nostra de transformació.

Tens la sensació que ja ho has fet tot?

Ho he fet tot perquè no em queda vida, però tanmateix, continuaria fent el mateix, seria más de lo mismo.

Aviat tindràs una neta.

He tingut fills i nets, tots mascles, i ara el meu fill espera una nena per a primers de maig. Tinc l’esperança de poder allargar la vida fins al seu naixement. És una mena d’aposta amb el futur, amb l’esperança, amb l’alegria. Com que és una aposta que no sabem si es podrà assolir, amb el meu fill Bernat i la seva dona, hem convingut de deixar gravades unes historietes de l’avi, perquè així, encara que no les podrà sentir de viva veu, les pugui escoltar gravades. M’agrada molt explicar cosetes, com per exemple com vaig conèixer la meva dona, la Janina.

Quin és el darrer missatge que t’agradaria dir a la gent?

Primer: no perdeu esperança. Segon: sigueu sempre coherents.

Pots tornar a escoltar-ho AQUÍ