El Congrés dels Diputats ha aprovat aquest dijous la llei de l’eutanàsia, amb 202 vots a favor, 141 en contra, i 2 abstencions. “Fita històrica que reforça el compromís amb les llibertats” i un dret que “no obliga ningú” són alguns dels qualificatius utilitzats pels defensors del text en el debat previ a la votació. En la part contrària, els qui s’hi han oposat han lamentat que la llei “posarà la vida dels ciutadans en mans de les institucions” i “promourà la desconfiança entre pares i fills”. Els bisbes espanyols ha havien recordat que, abans d’una norma com aquesta que obre les portes a provocar la mort i al suïcidi assistit, hi ha molt de marge per potenciar les cures pal·liatives i altres eines que, sense allargar artificialment la vida, no prioritzin la mort. Certament el moment del final de la vida és complex, i segurament necessitarà que la societat l’afronti des d’una visió global de la persona i el seu cicle natural. Aquest dijous, en el programa El Mirador de l’actualitat de Ràdio Estel, la religiosa del Sagrat Cor Margarita Bofarull, professora de Teologia Moral, presidenta de l’Institut Borja de Bioètica de la Universitat Ramon Llull i, des de fa uns dies, membre de l’Acadèmia Pontifícia per la Vida, nomenada pel Papa Francesc, ha fet una valoració “molt negativa” d’aquesta nova norma, que entrarà en vigor els propers dies.

Faig una valoració negativa d’aquesta llei. Diuen que no obliga ningú, però obliden dir que afecta tothom, perquè convivim i morim en el si de la comunitat humana. El com és tan important en aquest cas com el què. I és, al meu parer, molt trist i deixa molt que desitjar. Em sap greu quan es produeix un segrest del terme mort digna per equiparar-lo a l’eutanàsia, però no és el mateix. L’Església està tan a favor de la bona mort que tenim fins i tot un patró, que és Sant Josep. Aquí s’ha jugat molt amb la confusió terminològica. Fins i tot amb les enquestes que s’han fet, moltes persones que s’han declarat favorables a aquesta llei, quan se’ls explica clarament què vol dir eutanàsia, aclareixen que no volien dir això, que no es referien a aquesta pràctica. Moltes persones, quan diuen eutanàsia, voldrien referir-se en realitat a no patir inútilment i que no se li allargui la vida per mitjans desproporcionats. Això no és eutanàsia, sinó adequació de l’esforç terapèutic o, en tot cas, sedació paliativa. Eutanàsia és una actuació, com diu la mateixa llei, que té com a finalitat provocar la mort d’una persona de forma directa i intencionada, mitjançant una relació causa-efecte única i immediata. Té l’objectiu de provocar la mort, i no és per treure el dolor.

Sí, sens dubte. Penso que evidentment la majoria de persones no volem patir inútilment. Però això no vol dir demanar la mort. Hi ha un arsenal terapèutic gran que sovint no s’arriba a utilitzar per diferents causes. Per exemple, no hi ha garantida una cobertura universal de les cures pal·liatives, cosa que ja fa pensar. A més, ens agafa tot plegat en un moment del sistema sanitari en què molts companys estan molt al límit, perquè no tenim prou recursos humans i materials. La mort és un tabú en les nostres societats, encara, però és que el nostre sistema no està preparat per ajudar a morir bé, ja que això vol dir temps i espais. I no tenim això per manca de recursos, no pas per mala voluntat. A més, de vegades no hi ha una xarxa social que sostingui la persona, moltes vegades molt sola o amb un únic familiar directe, sense una xarxa que l’acompanyi.

Sí. És molt trist que molts hagin de demanar eutanàsia perquè se senten una càrrega per als seus familiars, cosa que limita la seva llibertat. D’altra banda, després de tanta lluita contra el paternalisme mèdic, aquesta llei precisament l’afavoreix perquè el poder que dona als metges és molt més alt, tant per la informació que han de donar com en la verificació. Es parla molt de l’autonomia del pacient, però oblidem que és relacional. En definitiva, aquesta llei és una regressió claríssima dels drets.

La moral cristiana busca i ha buscat sempre promoure el màxim de vida bona per a tothom, respectant i promovent la justícia, cosa que no passa sempre. Poblacions de persones en situació d’especial vulnerabilitat poden ser les que es vegin més forçades a demanar l’eutanàsia. La llei teòricament no obliga però hi ha gent que ‘de facto’ es pot sentir obligada, com és el cas de persones amb autonomia disminuïda, entre moltes altres realitats. Per poder decidir, existeixen les voluntats anticipades del pacient, però es passen fases de disminució de capacitats en el moment de la terminalitat.

El que trobo horrorós és que una norma d’aquest gruix hagi passat com a proposició de llei, sense debat parlamentari i obviant el debat social. No és un tema només de l’Església. Per exemple, la laica França va estar dos anys amb un gran debat social sobre l’eutanàsia, per acabar no aprovant-la i donant llum verda, com a alternativa, a la sedació pal·liativa, que és legal aquí des de fa molt de temps. Per tant, no s’han de barrejar les coses. A Europa, a més, només Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg -tres països petits- la tenen legalitzada. I a Suïssa, només és legal el suïcidi assistit. No fa pensar tot això? A més, s’ha introduït en un moment de pandèmia. Hi ha una demanda no pas d’eutanàsia, sinó de bons pal·liatius, de bona atenció primària i atenció hospitalària, de més recursos socials (com és el cas de la llei de dependència). Moltes coses s’haurien de clarificar abans de començar a plantejar aquest tema. La qüestió és un ‘sí’ a la vida de tothom, però sobretot dels qui estan més desprotegits i en situació de més vulnerabilitat.