Fem-nos la idea que som com molins de vent, plantats enaquesta terra de missió que Déu estima, molins, de tots els estils i maneres: aple rendiment, a mitja marxa, restaurats, aturats, amb poques aspes o sense,mig esfondrats, del tot desfets o quasi desapareguts. Si ens hi posem, segurque podem recuperar fins tot allò que sembla inservible. Es tracta de rehabilitar-nosperquè el vent de l’Esperit trobi en nosaltres unes aspes ben renovades quepuguin acollir la seva alenada i posar-nos en moviment, i així, produirl’energia que necessitem.
A Mallorca, per carretera o des de l’avió és fàcilcontemplar el pla de Sant Jordi. Fa anys feia goig admirar la bellesa originalde tants molins que rodaven les seves aspes empeses pel vent. Però, ha passatel temps i ara, tret d’alguna excepció, és una espècie de cementiri de molinsquasi abandonats i que ja no serveixen per a res. Quina llàstima! Què ha passat?Veig que el problema no és el vent. El vent segueix bufant, seguiria movent lesaspes si hi fossin, seguiria produint energia i moviment, hi hauria vida i generariavida. Tanmateix, no tot és així, a altres indrets n’he vist de ben rehabilitatsi en funcionament. Ho torno a dir, el problema no és el vent, el problema és elmolí, som nosaltres, ben plantats o mig desfets, bons receptors del vent osense acollir-lo.
El vent hi és, l’Esperit hi és, suau o impetuós, i volposar-nos en moviment de sortida i activar les turbines del nostre compromísbaptismal, vent que es transforma en energia, aigua que purifica i dona vida.És l’alenada de l’Esperit que ens empeny a demanar-nos si en la nostra actuaciócom a cristians les preferències de Jesús són les nostres i si la nostra manerad’estimar és com la seva. Potser Déu ens està demanant si som molins drets ocaiguts, sencers o mig desfets, si estem preparats per acollir el vent que ve irebre’l com a do o estem a mercè d’altres ventades que ens desorienten, ensdispersen o ens destrossen, perquè són la mediocritat que ens domina o latebiesa que ens afebleix i no les accions plenes de l’aire suau i fresc del’Evangeli.
Saber destriar els vents i la seva procedència també sovintens fa adonar del buit espiritual que patim i del llastre cap on l’arrossega lanostra indiferència. Què fer per ser molins ben construïts que fan goig, sempredisposats a rebre aquell vent favorable que tot ho neteja, aireja, posa enmoviment de sortida i comunica vida? És per això que Jesús ens ha donat el seuEsperit —el seu alè— «perquè tinguem vida i la tinguem a desdir» (cf. Jn10,10). Si ens deixem rehabilitar i començar de bell nou ben segur que passaremde la por a la confiança, del dubte a la fe, del desànim a l’entusiasme, de latristesa a l’alegria, de la frustració a l’esperança, de l’egoisme a l’amor, del’individualisme a la comunitat, de l’aïllament a la comunicació, com en laprimera Pentecosta.
Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca
