Hem de ser conscients que avui no resulta fàcil ser coherentquan ni els més propers, fins i tot amb els qui convivim, no accepten quemanifestem ser creients o estar compromesos amb l’Església, com a comunitatdels seguidors de Jesús. La indiferència i el rebuig és el tast amarg quesovint apareix, la realitat de molts cristians que s’han proposat de ser-hoenmig de les tasques quotidianes i de la diversitat d’opcions i ofertes amb lesquals es troben. Com moltes vegades passa, també avui fer-se portaveu d’Algúque va a l’arrel de l’Evangeli i parlar en nom seu, no encaixa dins la llistad’allò que és habitual i la seva presència arriba a resultar incòmoda.

No és nou adonar-nos de com Jesús viu en la seva pròpia carnel rebuig de la seva persona i l’oposició declarada a la seva proposta.Coneixent-lo a Ell, coneixent tantes persones que fan el bé i donen la vidacada dia pels seus germans, arribem a pensar: com és possible que un missatged’alliberament i misericòrdia tan clar pugui rebre un tracte com aquest? Cridal’atenció que homes i dones que han volgut el bé del seu poble i de tota lahumanitat sencera, persones generoses, que han arribat a donar la seva vida,siguin assenyalades i posades a la llista dels indesitjables, d’aquells que calfer fora de la ciutat.

És essencial a la missió profètica pronunciar un missatgeque no és propi, sinó de Déu. L’Església en la seva raó de ser més profunda téaquesta consciència quan parla. Es tracta de descobrir-ho i valorar-ho pel béque pot fer i de fet fa. A Déu li interessa que el coneguin, que sàpiguen quehi ha algú que el fa present, algú que li és fidel, que és enmig seu i parla ennom seu, algú escollit i enviat al seu mateix poble. A canvi, demana que elreconeguin, que l’acceptin, que l’escoltin, que l’estimin. Jesús tampoc no hoté fàcil. Passa per moments difícils en els quals experimenta el rebuig delsmés propers. Ell mateix arriba a dir que «els profetes només són mal rebuts enel seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva» (Mc 6,4). Això voldir que la situació que viu és molt delicada, i li resulta molt penós haver deconstatar que no saben reconèixer-lo com el que és, com a enviat de Déu.

En temps d’indiferència religiosa i, en alguns llocs,de persecució declarada o encoberta, ens va bé que sigui Jesús mateix qui enssusciti la pregunta sobre la seva identitat i sobre la seva relació amb cadascúde nosaltres, seguidors seus. Ell sempre espera la nostra resposta, sempre estàatent a la nostra reacció, la vol plena de confiança i, com a sant Pau, ensdiu: «En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més, com mésfebles són les teves forces» (2Co 12,9).