La festa de l’apòstol Jaume ens situa davant d’una aventura que per als seguidors de Jesús pot ser decisiva, en el sentit d’escoltar i integrar el contingut d’una Paraula que és de Déu i que posa a la llum pública un dels aspectes més fonamentals de l’Església pel que fa a les seves conviccions de fe i estil pastoral. Ens pot ajudar el sentit de pelegrinatge que uneix tantes persones, creients i no creients, en el seu recorregut pel tradicional «camí de Sant Jaume». Aquest to itinerant ens pot fer prendre consciència de la nostra condició humana a la recerca de sentit, orientats envers a Algú que ens crida i ens espera per a viure’l plenament. I, per altra part, ens situa en la centralitat de Jesucrist en les nostres vides, en la seva total obediència al Pare i en la seva conducta de servir tothom, fins a donar la vida.

Jaume, amb Pere i la resta dels apòstols, té molt clar en qui ha posat tota la seva confiança. Tenen la força de l’Esperit Sant, ho constatem sense cap mena de dubte al llarg del Nou Testament, i en l’afirmació que hem escoltat tot referint-se a la mort i resurrecció de Jesucrist: «Nosaltres en som testimonis, i n’és també testimoni l’Esperit Sant que Déu ha donat a tots els qui l’obeeixen» (Ac 5,32). Els apòstols saben bé en qui creuen i, per això, parlen i fins i tot s’enfronten a les autoritats religioses quan els prohibeixen formalment d’ensenyar en nom de Jesús.

En igual o semblant situació ens trobem avui bisbes, sacerdots, religiosos i laics, i, fins i tot, comunitats cristianes senceres, que estan oferint la seva vida per portar l’Evangeli a tots els racons de la terra i estan patint persecució per aquesta causa. Manifestem la nostra plena comunió i solidaritat amb ells, ja que estem rebent constantment notícies del seu coratge, valentia i coherència fins al testimoni de l’entrega de la seva vida per amor a Jesucrist i, en ell, a les comunitats amb les quals comparteixen la fe i als homes i dones als qui serveixen.

Ho tenen tan clar que estan convençuts que «obeir Déu és primer que obeir els homes» (Ac 5,29). Es tracta d’una convicció que és el resultat d’una clara definició per Jesucrist com a Senyor, el qual significa que Ell ho és tot en la meva vida, tant identificat amb la meva persona, amb el meu pensament i la meva actuació que, com diu sant Pau, «la vida que ara visc, ja no és la meva; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20). Tot i que el missatge de Jesús s’expressa amb tota claredat, encara hi ha qui s’hi oposa per motius de prestigi i promoció personal. Llavors és quan Jesús posa a l’exposició pública el seu estil pastoral, el de la humilitat, la senzillesa i el servei com elements distintius dels qui han decidit seguir-lo, plenament identificats amb Ell.